Quadres plàstics amb nazis en primer pla

«El orden del día» o «L’ordre del dia» d’Éric Vuillard, editada per Tusquets i 62, traduïda respectivament per Javier Albiñana i Jordi Martín Lloret, va ser sense discussió un dels títols més venuts del darrer Sant Jordi. Es tracta d’un tipus bastant característic de novel·leta gavatxa, que ens venen amb facilitat i que solem comprar a ulls clucs. Disposa de cartes de presentació tan respectables com és el Premi Goncourt 2017, destinat (recordem-ho) a Obra Publicada, i amb temàtica tan llaminera com els primers temps del triomf del nazisme. «Una novela fulgurante… Una lección de literatura. Y también una lección de moral política… Un relato que desvela el mecanismo del mal.» diu el cor publicitari que acompanya a l’edició espanyola i catalana, on han fitxat des del venerat Bernard Pivot fins al Sergio Vila-Sanjuán de La Vanguardia.

Reconeguem-ho, sobre Alemanya i l’ascens del nazisme s’ha escrit fins a l’extenuació, i a aquestes altures del segle XXI queda poc a afegir literàriament parlant. Sense sortir de França i del que s’ha escrit sobre els còmplices de Hitler en temps recents, em van semblar dignes de menció tant «Les Bienveillantes» de Jonathan Littell, com «HHhH» de Laurent Binet. Per tant, si es vol escriure sobre el nazisme, cal aportar alguna visió innovadora i suggerent, cosa que no crec que faci Vuillard.

«L’ordre du jour» participa d’aquest corrent contemporani que jo anomenaria «novel·la de Wikipedia», en la qual l’autor pren diversos fets objectius sobre un tema concret i els juxtaposa aleatòriament amb l’esperança que del xoc se’n dedueixi una lectura inesperada que ell mateix no s’havia molestat a preveure. Aquí el novel·lista centra cada capítol del seu brevíssim text en una escena memorable que tingui a veure amb la qüestió que l’ocupa —Hitler es reuneix amb els vint-i-quatre industrials més importants del país per assegurar-se el seu suport, Hitler es reuneix amb el canceller austríac com a pas previ a l’annexió del país, Ribbentrop i Chamberlain esmorzen a Londres…—.

Però si et limites a explicar-ho d’aquesta manera, a partir de fets consumats i nus, difícilment et donaran un Goncourt. Ha arribat l’hora d’afegir-hi una mica de marqueteria literària. Observin vostès la maniobra:

A eso de las diez de la mañana, mientras Albert Lebrun, presidente de la República francesa, rubrica un decreto relativo a la denominación de origen controlada Juliénas (el célebre decreto del 11 de marzo de 1938) y se pregunta, conforme su mirada resbala a lo largo de los batientes de la ventana de su despacho, si los vinos de Émeringes y de Pruzilly merecen realmente tal apelación, mientras llueve y pequeñas gotas golpean los cristales cual pieza pianística ejecutada por una mano principiante —medita Albert Lebrun en un arrebato poético—, mientras deposita el decreto sobre un enorme rimero de papeles, ¡un lío de narices!, y toma otro, el que fija el presupuesto de la Lotería Nacional para el siguiente ejercicio —debe de ser el quinto o el sexto que firma desde su toma de posesión, pues algunos decretos vuelven, como los vencejos a los grandes árboles de los muelles del río, a posarse en su escritorio cada año—; así, mientras Albert Lebrun cavila sin cesar  bajo el immenso egoismo de su lámpara, en Viena el canciller Schuschnigg recibe un ultimátum de Adolf Hitler.

Aquest principi de paràgraf, monument a la barra literària, gasta una pila de frases sobre el president francès Albert Lebrun, que fins al moment no tenia cap paper en aquesta història ni el tindrà als capítols posteriors, només com a excusa per introduir l’ultimàtum de Hitler. Podria valer com a contrast entre la coincidència en el temps de moments cabdals i banalitats quotidianes (espero que aquest «el célebre decreto del 11 de marzo de 1938» sigui irònic, tot i que tractant-se de francesos i de vins no n’estaria segur). No em queda clar si «el arrebato poético» es refereix als vins d’Émeringes i Pruzilly o a l’assimilació de la pluja amb un pianista principiant. És en tot cas un símil pèssim, com ho és el dels «vencejos» i els decrets (Becquer estarà vomitant dins de la seva tomba). Pel que fa a l’egoisme de la làmpada d’en Lebrun, millor no dir res, no fos cas que l’ofenguéssim.

La subtilesa psicològica persisteix en fragments tan esforçats com aquest:

El viernes 11 de marzo, a las cinco de la mañana, el criado de Schuschnigg lo despierta para vivir el que será el día más largo de su existencia. Pone los pies en el suelo. El parqué está frío. Se calza las pantuflas. Le anuncian amplias operaciones de las tropas alemanas. La frontera de Salzburgo está cerrada y se han interrumpido los transportes ferroviarios entre Alemania y Austria. Una culebra se desliza en las tinieblas.

No sé com es mesuren els dies més llargs de la teva existència. Ni que hi pinta aquest escurçó no convidat. Al final del llibre hi ha un capítol dedicat a la mort de jueus durant el nazisme; i als beneficis que van obtenir tots els capitans de la indústria alemanya gràcies a la guerra. O sigui que al final hi ha una mena de lliçó moral que justifica la col·lecció d’estampetes. Una llagrimeta més i Goncourt al canto!