Qüestions candents d’ara i allà

Alan Ball intenta repetir l’any 2018 el seu èxit de 2001 «Six Feet Under» («A dos metres sota terra») amb la història d’una altra família peculiar a «Here and Now». Malauradament aquest cop la jugada no li ha sortit gaire bé al nen mimat de la HBO.

El show se centra en el matrimoni Bayer-Boatwright i els seus quatre fills, una família que supura liberalisme progre per tots els seus costats. Holly Hunter és Audrey Bayer, terapeuta (?) retirada que ara s’ocupa de vagues projectes socials. El seu marit Greg Boatwright (Tim Robbins) és professor de filosofia, autor d’un antic best-seller (?) sobre la matèria que ensenya. Tenen tres fills adoptats: de Libèria prové Ashley (Jerrika Hinton), creadora i propietària d’una website de moda; Duc (Raymond Lee) és d’origen vietnamita i triomfa com a «coach» (?); finalment Ramón (Daniel Zovatto) és dissenyador de videojocs i va néixer a Colòmbia. A aquest pessebre vivent de colors Benetton cal afegir-hi Kristen (Sosie —filla de Kevin— Bacon), l’únic plançó biològic del matrimoni, prou jove per anar a l’institut i comportar-se encara com una adolescent rebel.

Tot això se situa a Portland (Oregon), que fa dos anys era la ciutat més hipster del planeta. I encara no us he dit que Greg manté una relació periòdica amb una prostituta japonesa, que Ashley (malgrat el seu matrimoni perfecte) flirteja i comparteix cocaïna amb algun dels seus musculats models, que Duc va de celibatari (però carda pels descosits quan es trasllada a Vancouver) i que Ramón és gai i acaba de conèixer el que podria ser l’home de la seva vida, casualment un «homeless».

Espero que tot aquest munt de revelacions no es considerin un «spoiler» flagrant, ja que totes elles tenen lloc al primer capítol de la sèrie. Queden per descobrir excessos diversos com ho són un adolescent musulmà de gènere fluid, un iranià traumatitzat per una experiència infantil en temps de Khomeini, un maltractador ocult de façana irreprotxable, un grup d’estudiants blancs i feixistes, uns anti-avortistes agressius, una lectora de «vibracions», o un guru de la tecnologia esdevingut blanquejador d’explotadors del Tercer Món.

Aquest cop Ball ha jugat fort amb els seus temes, i potser ha carregat amb excés els daus. No sembla apropiat ser tan explícit amb els teus objectius: pot resultar contraproduent tanta ambició per tocar totes les tecles. I això que encara no he parlat de l’element paranormal de la sèrie; perquè resulta que Ramón té visions apocalíptiques, i no és que sigui esquizofrènic, com el seu oncle (no biològic), sinó que té un cervell-esponja (si és que això existeix) que es comunica amb el seu psiquiatra iranià fins i tot abans de conèixer-lo.

Molt abans de l’últim episodi ja es veu que tot això no enganxa ni amb cola i només confies que l’aterratge no sigui catastròfic. Malgrat la professionalitat de Hunter i de Robbins, només em veig amb cor de salvar Hunter, la frescor de Sosie Bacon i l’audàcia del personatge gairebé trans que defensa Marwan Salama. Pena de guió, justificadament no renovat en temporades ulteriors.