«Mudbound» és un altre exemple dels bons llargmetratges que produeix Netflix i que rarament veureu a les sales de cinema. Dirigeix Dee Rees, una afroamericana del 77 que aquí firma el seu tercer film a partir d’una novel·la homònima de Hillary Jordan.
El material de partida no és gaire original: les vides de dues famílies de grangers veïns, una blanca i l’altra negra, al delta del Mississippi en temps de la Segona Guerra Mundial. O sigui un drama rural amb tots els ets i uts: accidents laborals (facció agrícola), parts inconvenients, malalties infantils, desastres naturals i adulteris en família. Tot plegat, emmarcat en un context de discriminació per classe, gènere i raça, i embotit en 134 minuts plens d’esdeveniments.
Diversos motius redimeixen el convencionalisme del plantejament, començant per un guió que alterna el punt de vista de sis dels protagonistes i ho fa sovint a través de les seves veus en off (recurs gairebé sempre detestable, però aquí plenament resolt). Aquesta visió tan polièdrica evita els maniqueismes i defensa la vella advocació de Jean Renoir que afirmava que tothom té les seves raons.
Ajuda (i molt!) al resultat final una col·lecció d’actors que no emeten ni una nota en fals. Hi surt la meva adorada Carey Mulligan; i el Jonathan Banks de «Breaking Bad» (en un paper fastigós, dolent amb avarícia). Els millors pel meu gust són Rob Morgan i Jason Mitchell; però, per no ofendre ningú, afegiré els noms de Jason Clarke, Mary J. Blige i Garret Hedlund.
La fotografia de Rachel Morrison, sense que sigui res de l’altre món, li obrí el pas a la primera nominació femenina als Oscar en aquesta categoria. Que consti en acta. Interessant també la música de Tamar-kali, entre la tradició i el zumzeig alienant de la mosca vironera.
«Mudbound» aporta intel·ligència, equanimitat i una mena de justícia poètica al melodrama històric. Mereix tota la difusió que pugui trobar entre el públic benvolent.
El material de partida no és gaire original: les vides de dues famílies de grangers veïns, una blanca i l’altra negra, al delta del Mississippi en temps de la Segona Guerra Mundial. O sigui un drama rural amb tots els ets i uts: accidents laborals (facció agrícola), parts inconvenients, malalties infantils, desastres naturals i adulteris en família. Tot plegat, emmarcat en un context de discriminació per classe, gènere i raça, i embotit en 134 minuts plens d’esdeveniments.
Diversos motius redimeixen el convencionalisme del plantejament, començant per un guió que alterna el punt de vista de sis dels protagonistes i ho fa sovint a través de les seves veus en off (recurs gairebé sempre detestable, però aquí plenament resolt). Aquesta visió tan polièdrica evita els maniqueismes i defensa la vella advocació de Jean Renoir que afirmava que tothom té les seves raons.
Ajuda (i molt!) al resultat final una col·lecció d’actors que no emeten ni una nota en fals. Hi surt la meva adorada Carey Mulligan; i el Jonathan Banks de «Breaking Bad» (en un paper fastigós, dolent amb avarícia). Els millors pel meu gust són Rob Morgan i Jason Mitchell; però, per no ofendre ningú, afegiré els noms de Jason Clarke, Mary J. Blige i Garret Hedlund.
La fotografia de Rachel Morrison, sense que sigui res de l’altre món, li obrí el pas a la primera nominació femenina als Oscar en aquesta categoria. Que consti en acta. Interessant també la música de Tamar-kali, entre la tradició i el zumzeig alienant de la mosca vironera.
«Mudbound» aporta intel·ligència, equanimitat i una mena de justícia poètica al melodrama històric. Mereix tota la difusió que pugui trobar entre el públic benvolent.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada