La novel·lística del segle XIX és plena de dones a qui les expectatives creades per la literatura els hi va espatllar la vida; noms com la Catherine Morland de «Northanger Abbey», l’Ana Ozores de «La Regenta», l’Emma Bovary de «Madame Bovary» o l’epònima Ana Karenina que va crear Tolstoi. A finals del segle XX, la britànica Anita Brookner (1928 - 2016) debutava amb un exemple tardà d’aquesta mateixa casuística a «A Start in Life» (1981), publicada a Libros del Asteroide aquest 2018 sota el títol de «Un debut en la vida» (traducció de Catalina Martínez Muñoz).
A sus cuarenta años, la doctora Weiss comprendió que la literatura le había destrozado la vida.
Según su costumbre reflexiva y académica, lo atribuyó a que había recibido una educación moral deficiente, pues las fuerzas antagónicas de su padre y de su madre se aliaron en este caso para exigirle que considerase la trayectoria de Anna Karenina y Emma Bovary pero emulara la de David Copperfield y la Pequeña Dorrit.
Amb aquestes frases contundents s’inicia el text del llibre i, després d’un breu capítol on es descriu la vida actual de la doctora Weiss com la pròpia d’una solitària quarantina especialista en el paper de les dones a les novel·les de Balzac, la resta de la novel·la s’ocupa d’explicar-nos com la Ruth Weiss va arribar fins aquest tan poc envejable estat.
Com a protagonista, la Ruth és més aviat passiva i víctima de les circumstàncies, sovint s’emmiralla en la càndida i aquiescent Eugénie Grandet de Balzac. Més enllà del refugi que li ofereix la literatura, la seva biografia està marcada per uns pares ineptes i immadurs que requereixen més atencions que les que proporcionen. La mare, vella actriu d’èxit, es refugia en la hipocondria i la frivolitat; el pare és un llibreter de vell sense talent, a la recerca d’una llar alternativa lluny de la seva dona. L’atmosfera és particularment tòxica i dessexualitzada, com si tota història d’amor és basés en àpats seductors i bons electrodomèstics.
Les relacions sentimentals de la pròpia Ruth no podrien ser menys engrescadores i acumulen un fracàs rere l’altre. Però, en realitat, poc importa el que passa en aquesta tragicomèdia particular, ja que en les novel·les de Brookner el que importa és l’estil, la forma tan particular, misantròpica i subtil com s’expliquen els fets. Tot optant pel qualificatiu més fàcil, diria que és un estil molt «britànic», i encara que l’acció probablement tingui lloc a principis dels 80, el text podria haver estat escrit a la dècada dels 30, quan Waugh, Wodehouse i Stella Gibbons estaven en plena efervescència.
Com a protagonista, la Ruth és més aviat passiva i víctima de les circumstàncies, sovint s’emmiralla en la càndida i aquiescent Eugénie Grandet de Balzac. Més enllà del refugi que li ofereix la literatura, la seva biografia està marcada per uns pares ineptes i immadurs que requereixen més atencions que les que proporcionen. La mare, vella actriu d’èxit, es refugia en la hipocondria i la frivolitat; el pare és un llibreter de vell sense talent, a la recerca d’una llar alternativa lluny de la seva dona. L’atmosfera és particularment tòxica i dessexualitzada, com si tota història d’amor és basés en àpats seductors i bons electrodomèstics.
Les relacions sentimentals de la pròpia Ruth no podrien ser menys engrescadores i acumulen un fracàs rere l’altre. Però, en realitat, poc importa el que passa en aquesta tragicomèdia particular, ja que en les novel·les de Brookner el que importa és l’estil, la forma tan particular, misantròpica i subtil com s’expliquen els fets. Tot optant pel qualificatiu més fàcil, diria que és un estil molt «britànic», i encara que l’acció probablement tingui lloc a principis dels 80, el text podria haver estat escrit a la dècada dels 30, quan Waugh, Wodehouse i Stella Gibbons estaven en plena efervescència.
Volvió paseando hasta el Louvre, a pesar de que la luz ya no era buena. Casi todo lo que veía la dejaba indiferente, hasta que descubrió a los flamencos primitivos, con su tristeza y su dolor inmaculados, sus cabezas pequeñas, tristes y pensativas, sus cristos fríos y pálidos, como destronados por el riguroso clima del norte de Europa. Hizo una visita obligada a las salas de principios del XIX y, como de costumbre, le divirtió el tamaño de las cosas: figuras gigantescas y enredadas las unas con las otras, que se arrastraban penosamente hacia su rescate después de un naufragio, hacia la libertad después de la opresión, hacia París después de Moscú; jamás encontrarían la paz ni recuperarían su tamaño natural. En un funeral campestre que ocupaba una extensión considerable de una pared, una mujer se secaba los ojos con un pañuelo de las dimensiones de un tapete. Un noble romano se alejaba de sus hijos muertos y manifestaba su sufrimiento retorciendo unos pies descomunales y deformes. Delante de lo que interpretó como una alegoría ligeramente indecorosa de Endimión abrazado por un rayo de luna, vio a dos jóvenes muertos de risa. No le pareció una risa francesa; detectó en ella la angustia de los excesos y la represión de la vida en los colegios ingleses.
No sé, vosaltres, però a mi paràgrafs com aquest em reconcilien amb la literatura. I encara que el mèrit primordial sigui de Brookner, la traductora Catalina Martínez Muñoz m’ha semblat impecable.
L’edició es completa amb un pròleg de Julian Barnes, que en realitat és l’obituari que el novel·lista li va dedicar a Brookner a les pàgines de «The Guardian». Un complement en tot cas informatiu i interessant per saber-ne més d’aquesta autora pendent de redescobrir.
L’edició es completa amb un pròleg de Julian Barnes, que en realitat és l’obituari que el novel·lista li va dedicar a Brookner a les pàgines de «The Guardian». Un complement en tot cas informatiu i interessant per saber-ne més d’aquesta autora pendent de redescobrir.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada