«Love, Simon» de Greg Berlanti ha suposat una petita fita històrica en ser la primera comèdia d’institut amb protagonista gai patrocinada per un gran estudi (Fox 2000 Pictures). Es basa en la novel·la per a «joves adults» «Simon vs. the Homo Sapiens Agenda» de Becky Albertalli, èxit editorial per dret propi.
Simon Spier (Nick Robinson) és un alumne de secundària a un institut d’Atlanta. Es considera del tot «normal», encara que manté en secret la seva condició d’homosexual, ja que prefereix no complicar-se la vida i esperar a la universitat per sortir de l’armari. Un dia al blog del centre apareix la confessió d’un tal Blue que es revela com a gai armaritzat. En un rampell de solidaritat, Simon escriu a Blue i comparteix amb ell el seu secret. Se’n segueix una afectuosa correspondència que, quan és descoberta accidentalment per un company desaprensiu, converteix a Simon en objecte de xantatge: el silenci a canvi de maniobres d’alcavoteria.
Així, entre enamoriscaments forassenyats i una permanent perquisició sobre la identitat oculta de Mr. Blue, es desenvolupa una típica comedieta d’institut, tan inofensiva com mancada d’humor. Sobta que el personatge protagonista sigui presentat de forma tan poc afavoridora, amb la seva acèrrima defensa de la «normalitat» pròpia i amb una manipulació sense culpa dels sentiments dels seus millors amics. Sobta també que «Love, Simon» sigui tan poc transgressora, tan casta i tan poc «gai» en definitiva. Per descomptat, el sexe no va més enllà dels petons als llavis; la droga més dura que hi apareix és el cafè americà; i quan Simon s’imagina una acolorida coreografia al ritme de «I Wanna Dance with Somebody (Who Loves Me)», inextingible temasso de la Whitney Houston, ell mateix s’autocensura titllant-lo de massa gai.
Enteneu-me, la pel·lícula no és cap obra de geni, però es pot contemplar sense ofendre’s. Els més grans de dotze anys potser sentiran una mica de vergonya aliena; però ja se sap que la vergonya aliena és la sensació típica que ens agermana a tots els majors de dotze anys. I, malgrat els meus comentaris distants, no puc negar que la cinta ha sigut un èxit a Estats Units i a altres països diversos escampats pel mapamundi. Molta gent, jove i gran, s’hi ha reconegut en les vivències que s’expliquen a «Love, Simon», i alguns d’ells s’han vist impel·lits a irrompre des de l’armari a la vida pública, amb aquella alegria.
Simon Spier (Nick Robinson) és un alumne de secundària a un institut d’Atlanta. Es considera del tot «normal», encara que manté en secret la seva condició d’homosexual, ja que prefereix no complicar-se la vida i esperar a la universitat per sortir de l’armari. Un dia al blog del centre apareix la confessió d’un tal Blue que es revela com a gai armaritzat. En un rampell de solidaritat, Simon escriu a Blue i comparteix amb ell el seu secret. Se’n segueix una afectuosa correspondència que, quan és descoberta accidentalment per un company desaprensiu, converteix a Simon en objecte de xantatge: el silenci a canvi de maniobres d’alcavoteria.
Així, entre enamoriscaments forassenyats i una permanent perquisició sobre la identitat oculta de Mr. Blue, es desenvolupa una típica comedieta d’institut, tan inofensiva com mancada d’humor. Sobta que el personatge protagonista sigui presentat de forma tan poc afavoridora, amb la seva acèrrima defensa de la «normalitat» pròpia i amb una manipulació sense culpa dels sentiments dels seus millors amics. Sobta també que «Love, Simon» sigui tan poc transgressora, tan casta i tan poc «gai» en definitiva. Per descomptat, el sexe no va més enllà dels petons als llavis; la droga més dura que hi apareix és el cafè americà; i quan Simon s’imagina una acolorida coreografia al ritme de «I Wanna Dance with Somebody (Who Loves Me)», inextingible temasso de la Whitney Houston, ell mateix s’autocensura titllant-lo de massa gai.
Enteneu-me, la pel·lícula no és cap obra de geni, però es pot contemplar sense ofendre’s. Els més grans de dotze anys potser sentiran una mica de vergonya aliena; però ja se sap que la vergonya aliena és la sensació típica que ens agermana a tots els majors de dotze anys. I, malgrat els meus comentaris distants, no puc negar que la cinta ha sigut un èxit a Estats Units i a altres països diversos escampats pel mapamundi. Molta gent, jove i gran, s’hi ha reconegut en les vivències que s’expliquen a «Love, Simon», i alguns d’ells s’han vist impel·lits a irrompre des de l’armari a la vida pública, amb aquella alegria.
Tinc prou clar que la rellevància sociològica no té res a veure amb la rellevància artística, però en aquest cas particular deixeu-me preferir la primera; tot sigui per una bona causa.
A mí me parece la respuesta buenrollista a Por 13 razones: el mismo ambiente, parecida fotografía, parecidos personajes en parecidas situaciones... Incluso creo que comparte a una de sus protagonistas. Y. cosa que se agradece, por arte de guionista y director, sin malos rollos, sin suicidios ni tragedias.
ResponEliminaTambién en Netflix la sitcom, Champions, con colegial de origen indio y gay, muy gay. Bastante aconsejable.
Toni
No he vist "13 razones", veure una sèrie d'institut és superior a les meves ganes. Ho intentaré amb Champions, gràcies.
Elimina