El cas Mickey

L’excel·lent (com d’habitud) apunt de Galderich sobre el ratolí Mickey i l’aparició dels primers llibres pop-up a Espanya va suscitar de retruc un munt de comentaris que revelaren la poca simpatia que desvetlla el rosegaire emblemàtic de Walt Disney entre tota mena de lectors. No deixa de ser curiós, he pensat, que Mickey Mouse sigui una icona universal i que al mateix temps el seu mite se sustenti en mèrits tan escassos, mig sepultats en el temps.

No és cap misteri que Mickey hagi estat establert com el símbol de l’imperi Disney, ja que fou el protagonista de “Steamboat Willie” (1928), curt en blanc i negre que plantà els fonaments de l’èxit imparable de l’oncle Walt; per tant en la seva perdurabilitat hi ha molt d'agraïment per serveis prestats. També cal reconèixer que en el disseny del ratolí més famós del planeta hi ha una simplicitat gràfica de taques blanques i negres, molt eficaç, que ha sobreviscut més enllà de la seva menystenible carrera cinematogràfica. Honor per tant a Floyd Gottfredson, que va començar a dibuixar les seves tires còmiques l’any 1930 i que ho continuà fent durant els 45 anys següents. Sense la seva seductora perícia dubto que Mickey hagués arribat fins el segle XXI.

Perquè, reconeguem-ho, poques aparicions de Mickey, sigui al cinema, als còmics o a la televisió es poden considerar amb molta generositat com a memorables. El seu moment fílmic més citat és el fragment dedicat a l’aprenent de bruixot de Dukas que es trobava a l'òmnibus pretensiós de “Fantasia” (1940). La seqüència sempre em va semblar més terrorífica que admirable, i potser aquí rau la meva mania per Mickey, encara que sigui el menor dels meus problemes.

A banda d’això, la seva falta de personalitat i de tret distintius, com un full en blanc on cada espectador podia projectar les seves fantasies (una mica a la manera de Tintín), va afavorir que protagonitzés aigualides adaptacions de clàssics com “Jack i la mongetera”, “Els tres mosqueters”, “El príncep i el mendicant” o “Cançó de Nadal”. Malauradament la tendència a actuar al costat de dos roba-escenes tan eficaços com són Goofy i Donald van accentuar encara més la seva opacitat natural.

M’imagino que avui dia encara continua treballant en paperets irrellevants (els artistes veritables moren al peu del canon); però si encara és conegut, fins i tot pel meu nebot de tres anys, deu ser perquè ha esdevingut disseny etern despullat de tot contingut —igual que ho són a hores d’ara la Betty Boop o el Bibendum de Michelin—, mite indestructible immune a tot raticida.