Taglit-Birthright Israel és una organització que patrocina viatges turístics gratuïts a l’estat d’Israel per a joves descendents de famílies jueves que no hagin visitat mai abans el país. Un 70% dels que s’acullen al programa provenen d’Estats Units, però fins a 52 altres països han participat en una iniciativa que intenta enfortir la identitat jueva internacional a través d’una descarada maniobra propagandística.
D’entre tots els participants aïllaré ara la Sarah Glidden, nascuda a Boston el 1980 i actual habitant a Brooklyn. De la seva experiència a la Terra Promesa, Sarah en va treure un còmic que a la versió original es deia “How to understant Israel in 60 days or less” (i que va guanyar un premi Ignatz al nou talent). Norma Editorial el va publicar el maig de 2011 amb el títol sonso de “Una judía americana perdida en Israel”.
La Sarah Glidden té tots els trets i manies d’una típica progre de Nova York que es creu molt d’esquerres, i per això entenem molt bé les seves reaccions a cada etapa del seu inesperat via crucis. Compartim amb ella el seu escepticisme inicial, els seus prejudicis davant del discurs dels diversos guies que va tenint i les preguntes (im)pertinents que els va plantejant. La Sarah adopta la defensa dels palestins, poble silenciat durant tot el decurs del viatge, però acaba adonant-se que res no és tan senzill com ho semblava des de la distància. Els últims dies de la seva estada intenta una escapada a Cisjordània per sentir l’altra versió de la història, però una barreja de prudència i mandra acaba fent avortar la idea.
El llibre de Sarah Glidden m’ha semblat informatiu des d’un punt de vista impressionista i indubtablement viscut. Per algú com jo a qui no se li ha perdut res a Israel, la seva visió té una aparença equànime que només ofendrà als acèrrims partidaris d’un bàndol o l’altre. I tot estaria molt bé i “Una judía americana perdida en Israel” seria recomanable, si no fos perquè es tracta d’una novel·la gràfica i, la veritat, la Sarah Glidden és una dibuixant molt limitada (per dir-ho suaument). Potser hauria estat preferible que les seves experiències s’haguessin limitat a una crònica escrita, però en aquest cas hauria calgut densificar el text i potser el seu relat no donava per tant. Exemples com el d’aquest llibre fan pensar que la novel·la gràfica ha esdevingut un abocador d’autoficcions on tot s’hi val, mentre el “tema” sigui inèdit.
Mil vegades millor refugiar-se a “Portugal”.
Anirem a Portugal i li recomanaré aquesta novel·la gràfica a la Rahola, potser els dibuixos li agraden...
ResponEliminaLa Rahola? Jo no l'havia convidada.
EliminaCertament els dibuixos són bastant mediocres, oi? Com a mínim si intenta mostrar-se imparcial, ja és alguna cosa.
ResponEliminaUn esteta no accepta ni la imparcialitat a qualsevol preu ni aquesta púrria de dibuixos.
EliminaCert, era per buscar-li alguna cosa positiva...
ResponEliminaSí, el guió mira de moure's dins de la imparcialitat.
Elimina¡Menos mal que nos queda Portugal!
ResponEliminaEl comentari no és gaire afortunat: pretenia que aquesta fos la meva setmana portuguesa.
EliminaNi prudència ni mandra va tenir el Joe Sacco a l'hora de confegir el seu dens i gens melindrós PALESTINA; l'altra cara de la conflictiva moneda.
ResponEliminaGirbén, en Sacco juga clarament a una altra categoria i a una altra lliga.
EliminaLlàstima que sigui tan ... bé, tan poc ... Perquè no em desagradaria una visió més neutra de la història.
ResponEliminaRes, Clídice, al final caldrà anar a veure-ho en directe per fer-se una idea.
EliminaJo crec que és impossible tenir una visió neutra de la història
EliminaDoncs si no neutra, Jordi, que no se li vegi gaire la visió partidista.
EliminaNo m'interessaria el llibre per`Israel, que vaig visitar fa vint anys, em sembla inoblidable amb tots els seus pros i contres inclosa Palestina.
ResponEliminaI mira, Glòria, que jo hi tinc poca tirada.
Elimina