Regals (1): Mon semblable, mon frère

Aquestes festes em van regalar la novel·la “El tiempo que vendrá” d’Ovidio Parades (trabe, 2012), llibre del que probablement no hauria sabut res si no fos per la menció que li dedicà Maruja Torres a la seva col·laboració setmanal al suplement d’EL PAÍS dels diumenges. El regal podia tenir sentit i em podia servir com a exemple inspirador: al cap i a la fi l’asturià Parades és un blocaire gai que ha transcendit el mitjà i ha assolit una certa popularitat que l’ha conduït a la publicació en paper. A més, independentment del que es pugui opinar sobre les virtuts literàries de la Torres, no es pot considerar una fita menor aconseguir la seva recomanació a través d’una publicació de la difusió d’EL PAÍS.

Un cop llegit aquest “El tiempo que vendrá”, que amb prou feines supera les cent pàgines, ja us diré que la cosa no és per tirar coets. De fet, per molt que s’anuncii com a tal, no és ni una novel·la: només la successió de set capítols indissimuladament autobiogràfics d’arrels que es poden rastrejar al bloc de Parades “El extraño viaje”. Els fragments no és que estiguin mal escrits, però no són pas millors que molts altres textos d’aficionat que corren per la xarxa i més que per la seva originalitat brillen per la seva adhesió als paràmetres de la correcció política. Comença el llibre amb un amant maltractador (que acabarà degudament castigat), segueixen el retrat de les dones de la família (mare i àvia), autèntics tresors de comprensió i suport, en contraposició a un pare i un avi pràcticament inexistents. No falten les escenes escolars que inclouen l’imprescindible assetjament dels condeixebles davant la mirada permissiva del professorat religiós i la peripècia conclou amb l’encontre de l’amant “bo”, el gendre ideal que et porta de vacances a Nova York.

Investigant una mica més descobreixo que mostres d’aquesta prosa amb gust de vainilla ja havien estat publicades en dos llibrets anteriors de la mateixa editorial, prologats respectivament per Maruja Torres i Elvira Lindo, mentre que Antonio Muñoz Molina havia recomanat l’autor des del seu bloc. No acabo d’entendre aquest contuberni per afavorir un desconegut ex-llibreter d’Oviedo i només puc explicar-me’l com una seqüela d’alguna presentació de llibre que acabés amistosament en nit de copes i confidències. Les relacions 2.0 aporten aquest gènere de relacions inesperades que ens fan conèixer allò que potser hagués estat preferible que romangués ignorat.

I jo que hauria d’estar llegint la Karènina al meu e-reader! Ja és ben cert que qualsevol llibre en paper ens fa postergar les edicions digitals, tan invisibles, tan fàcils de menystenir.