L’agenda de Dickens

Per celebrar el bicentenari de Charles Dickens vaig complir llegint-me la biografia que li havia dedicat Peter Ackroyd feia ja alguns anys. En aquell moment ja vaig comentar que no m’havia acabat de convèncer el tractament que feia Ackroyd de la vida del novel·lista el que va provocar el desconsol de l’Assumpta que tenia el llibre a la pila dels pendents, il·lusionada per llegir-lo.

Com dic, aquesta era una vella biografia; però per l’any del bicentenari es va publicar també una altra de commemorativa firmada per Claire Tomalin amb el títol cantat de “Charles Dickens: a Life” (2011). Sense anar-la a buscar expressament, m’acaba de caure a les mans en forma de regal en l’edició de 2012 d’Aguilar que es titula senzillament “Charles Dickens”. Claire Tomalin és una escriptora britànica especialitzada en les biografies dels seus compatriotes literats. Per la seva ploma han passat des de Thomas Hardy a Samuel Pepys, des de Jane Austen a Katherine Mansfield. L’any 1991 ja es va apropar a la figura de Dickens a “The Invisible Woman: The Story of Nelly Ternan and Charles Dickens”, sobre la misteriosa i polèmica relació que va establir el famós novel·lista amb una actriu que per edat podria haver sigut la seva filla.

El treball de la senyora Tomalin m’ha interessat més que el del senyor Ackroyd. Aquest segon combina la seva faceta de biògraf amb la de novel·lista, de manera que pot tendir a imaginar i interpretar la vida interior del biografiat sense necessitat d’acudir a cap suport documental. Literàriament, els resultats poden ser superiors però defrauden una mica les expectatives del lector que busca purament la narració d’una vida sense additius ni colorants.

Claire Tomalin fa una feina més professional (i també més desagraïda): omple el llibre de notes, cita les fonts, inclou un índex onomàstic i procura oferir tota la informació rellevant que troba al seu pas. Per molt que a la coberta de l’edició espanyola diguin allò tan ambivalent i tòpic que el llibre es llegeix com una novel·la, aquest comentari pertoca més aviat a la versió d’Ackroyd. A can Tomalin hi ha un excés de detall del dia a dia (qui va esmorzar què tal dia de juny) que pot arribar a avorrir a un dickensià menys entusiasta que jo. 

Però presenta també punts forts, com és l’empatia envers les figures femenines, tan menystingudes durant l’època victoriana (malgrat el sexe del monarca que va generar la denominació d’origen); i també una visió molt més realista sobre la controvertida relació entre Dickens i Ternan. Allà on Ackroyd (que apostaria que és un gai cursi) només hi veu idealitzacions angèliques que no gosen dir el seu nom, Tomalin troba motius per relatar les escasses vies que s’oferien a les dones del XIX per dur una vida independent i digna i no s’enganya sobre les humiliacions que l’alternativa comportava.

He sortit de la lectura del “Charles Dickens” de Claire Tomalin amb una estima disminuïda per l’home. Pel que fa a l’escriptor, i a aquestes altures, no hi haurà qui me’l faci baixar del pedestal.