Sessió doble

Per sort o per desgràcia (per desgràcia pensaran els teòrics de la cosa “queer”) les històries d’amor gai que es mostren al cinema cada vegada es distingeixen menys de les històries heterosexuals: un signe segur de normalització. Encara la recent (i excel·lent) “Weekend” es preguntava on rau la diferència i trobava alguns desequilibris que perjudiquen encara la visibilitat dels gais fins i tot en societats urbanes occidentals. “Keep the lights on” (“Deixa els llums encesos”) d’Ira Sachs opta per un to cosmopolita, on la inclinació sexual dels seus protagonistes no marca més diferència que una certa facilitat per les relacions promíscues.

Ambientada a Manhattan i suposadament basada en experiències del director (i guionista), la pel·lícula narra la història de la relació entre un documentalista danès de nom Erik (Thure Lindhardt) i l’advocat Paul de l’editorial Random House (Zachary Booth) des del seu primer encontre sexual l’any 1997 fins la seva separació definitiva a finals de la primera dècada del segle XXI. Mai no és agradable assistir a la desintegració d’una parella —aquí catalitzada per l’addicció al crack, però amanida també amb alcohol, gelosia i infidelitats esporàdiques—, i només la justesa del to, la veritat dels detalls i la qualitat de les interpretacions (amb menció especial a Lindhardt) fa que la història entre aquests dos homes no ens sigui indiferent i que el dolor de la seva separació perduri més enllà de la sala de cinema.

Molt bona també la banda sonora d’Arthur Russell.

Si queda algú que encara va al cinema, aneu-la a veure. Si l’heu de piratejar, prefereixo no donar-vos consells de franc.

***

I com que sóc sol a casa (igual que el mala peça del Macaulay Culkin), m’improviso una sessió doble i vaig a veure també “El último Elvis” d’Armando Bo (tercero o nieto, perquè darrera del seu nom i cognom podríem trobar una nissaga que és filó del cinema argentí), tan “freakie” com interessant. La protagonitza un tal John McInerny (nom certament inventat, o almenys a mitges inventat) que fa d’Elvis/Carlos Gutiérrez, un imitador professional del “rocker” de Memphis. El seu àmbit d’actuació és més aviat mediocre: bodes de tercera, bingos i residències d’ancians; però harmonitza prou bé amb l’Argentina del “corralito” perpetu.

Hi ha un cert cinema argentí, de vocació segurament documental, que presenta la realitat amb una lletgesa cutre i de color marró pròpia dels anys 70 del segle XX. “El último Elvis” participa d’aquesta estètica i només la desmenteix perquè els seus actors fan servir telèfons mòbils.

El protagonista d’”El último Elvis”, dotat d’una veu privilegiada que l’assimila a l’Elvis veritable, ha assumit l’encàrrec diví amb totes les de la llei. El recorregut estètic és segur i no admet crítiques, però el seu final és bèstia, molt bèstia. Qui no sigui mitòman fins a les darreres conseqüències, millor que se n’abstingui.