Pans i companyia

En el lent degoteig de botigues tradicionals que assola la meva ciutat des de fa mesos, substituïdes al centre per franquícies redundants, mentre que a la resta de barris esdevenen exposició desolada de rètols de traspàs, un dels pocs comerços que sembla gaudir de bona salut és el dels forns de pa, que fins i tot ha gaudit d’un notable creixement. Encara que anomenar-los així és com menystenir-los, perquè aquests establiments aspiren a ser veritables “boutiques” del pa en totes les seves variacions i derivats.

Què lluny queden els relativament asèptics forns (mai en vam dir “fleca”) de la meva infantesa, als quals anàvem sens falta amb la bossa del pa a la mà. (En temps tan ecològics com els nostres, quants són els que encara gasten bossa del pa?) Si no recordo malament, l’oferta era molt limitada: les barres de quart, de mig i de quilo, els panets rodons i els llonguets i, ja com a sofisticacions màximes, el pa de Viena, la coca de forner i els bastons de pa que de vegades formaven part d’una molt benvinguda torna. Diria que el pa de pagès no havia sortit encara del seu entorn rural i les farines integrals o de cereals diferents del blat eren autèntiques rareses. El record de la guerra civil amb l’escassetat de menjar i aquell pa negre de composició incerta havia omplert de prestigi el pa blanc, que era l’únic acceptable. Tot i això, a finals dels cinquanta i principis dels seixanta una dieta panarra en excés era considerada un símptoma de manca de refinament i un indicador social pejoratiu.

Poc a poc això canviaria, diria que a partir de la dècada dels setanta, amb els pans rodons de pagès, que et tallaven a màquina i et protegien en una bossa de plàstic, amb els primers integrals, amb aquella rucada de la “baguette” (que durant unes temporades semblava que no podíem menjar cap altra cosa)… I així fins arribar al deliri actual on es diria que el pa ha passat de comparsa a estrella convidada, elaborat amb desenes de farines i formes diferents, i acompanyat d’una cort de productes subsidiaris i coloristes (“muffins” i “cupcakes”, sí vosaltres, què heu fet amb les magdalenes de sempre?).

No, no són cabòries meves, passem a les dades objectives. Quan vam venir a viure al barri l’any 1964 diria que teníem tres forns a prop de casa, un d’ells la mítica fleca Balmes, inventora del pa de Sant Jordi, i una de les pioneres de la diversificació de l’oferta. Recentment va claudicar “La Argentina”, que feia doblet com a pastisseria, però encara així en l’actualitat he comptat que en un radi de dos-cents metres disposem de nou establiments dedicats a la venda de derivats del cereal (i això sense incloure una “Baguetina catalana” tan abominable com totes les de la seva espècie), tres dels quals s’han inaugurat els darrers dotze mesos. L’últim arribat rep el ridícul nom d’Audrey i em pregunto si ens està proposant un desdejuni sense diamants.

L’única forma d’explicar aquest èxit l’hem de buscar en el model turístic de la marca Barcelona on una massa de despistats “low-cost” deambula pels carrers de Ciutat Vella i l’Eixample i acaba comprant les mateixes gangues de “Zara” i “H&M” que trobarien a casa seva sense haver de pagar el preu de l’avió. Mentrestant, per entretenir l’estómac sense fer patir la butxaca res millor que aquests dispensadors d’entrepans, pastissets i altres “amuse gueule” barats.

Considereu-me un alarmista, però hi veig seriosos indicis apocalíptics. Sospito que aviat en tornaré a parlar. I si no en torno a parlar és perquè les meves intuïcions sobre l’apocalipsi eren més fonamentades del que ningú hagués pensat.