Romans com nosaltres

Després d’una experiència lectora tan corprenedora com la que va representar “Stoner”, no hi havia dubte que calia llegir l’altra novel·la de John Williams per la qual pugna pel record dels seus contemporanis i per tant per un racó de la posteritat. Es titula “Augustus” (“August” en l’edició catalana de 62 (bona traducció d'Albert Torrescasana) i “El hijo de César” en la castellana i creativa de l’editorial Pamies), fou publicada l’any 1972 i guanyà el National Book Award de l’any següent (juntament amb “Chimera” de John Barth). D’entrada, no podeu imaginar dos llibres més diferents que “Stoner” i “August”: el primer, la depriment biografia d’un fosc professor universitari, ofegat entre la mediocritat cultural de l’acadèmia provinciana i una vida sentimental que harmonitza perfectament amb aquesta mediocritat; el segon, una aproximació a un dels personatges amb més pes i conseqüència d’aquest relat que solem denominar Història (amb majúscules). Els apologetes d’”August” troben tota mena de concomitàncies amb “Stoner”. Opino que forcen la màquina i que a aquesta aparent novel·la històrica no li fan falta valedors, perquè es defensa perfectament.

La figura d’August (63 A.C. - 14 D.C.), protegit de Juli César i fundador de l’imperi romà, gaudeix de tanta rellevància sota els atents focus de la historiografia, que qualsevol aproximació a la seva persona i la seva època conciten sospites de redundància. Encara més, d’ençà que la BBC popularitzés l’any 1976 el que Robert Graves havia novel·litzat molts anys abans sobre les anades i vingudes de la família de l’emperador Claudi. A la sèrie televisiva August era el formidable, en tots els sentits, Brian Blessed, un actor que requereix un signe d’exclamació cada vegada que se’l menciona. I tots recordem també com era de dolentíssima la seva esposa Lívia.

Però torno a l’August de Williams que és molt menys “novel·lero” que el de Graves. Per començar és una novel·la epistolar o sigui que tot el seu text està constituït a partir de cartes que s’entrecreuen els més diversos personatges. De les tres parts ben diferenciades que constitueixen el llibre, la primera s’inicia amb l’assassinat de Juli César i culmina amb la fundació de l’imperi amb César August com a cap absolut de l’estat. Els fets que es narren són de caràcter bàsicament polític i bèl·lic i, apart de la figura titular, hi tenen molta importància els seus amics de jovenesa (Salvidiè Ruf, Mecenes i Agripa) i el principal antagonista, Marc Antoni. La correspondència, no sempre contemporània als fets, inclou fragments de les memòries d’Agripa, notes del diari de Salvidiè Ruf, informacions que Mecenes forneix a l’historiador Tit Livi, cartes de Ciceró a Marc Juni Brut, intercanvis entre Marc Antoni i Cleopatra…

La segona part gira entorn de Júlia, l’única descendència directa que tingué l’emperador i cas exemplar d’una vida sacrificada al bé de l’estat. Aquí predominen les intrigues de cort, els rumors i el safareig, mentre la vida quotidiana de la capital de l’imperi hi treu el nas vívidament. Entre els corresponsals hi trobem celebritats de la categoria literària d’Ovidi, Horaci o Virgili, encara que l’espinada d’aquesta part són els fragments del diari de la pròpia Júlia des del seu exili a l’illa de Pandatària.

Aquestes dues primeres parts, que conformen el 85% del llibre, ofereixen una visió calidoscòpica d’aquells temps i dels seus protagonistes. Malgrat la proliferació de brins narratius, no costa gens orientar-se per seguir el fil principal; fins i tot el lector menys atent sent un efecte immersiu que li fa preguntar-se coses com perquè algú aguantava la dura vida dels remers o s’embarcava en una guerra que no era la seva amb el resultat cantat d’una mort certa.

Curiosament, en especial per a un llibre que es denomina “August”, la figura de l’emperador (romà) roman sempre en segon terme, siluetejada enmig del fresc històric, però sense dret a la paraula. August es revela només a la tercera part i, en una carta a un amic oriental i jueu, desgrana els seus dies finals, mentre es pregunta sobre el sentit de la seva vida. Amb 75 anys, que en aquella època representaven una vellesa excessiva i gairebé obscena, August opina que ha sobreviscut l’edat de les seves il·lusions i que potser foren més feliços els que moriren joves i encara il·lusionats. Williams dota les paraules apòcrifes d’August d’una serenitat i una saviesa clàssiques que, de fet, ja les trobàrem a “Stoner”.

Arran d’aquella trobada amb Hírtia, vaig pensar que hi ha una varietat d’amor més poderosa i duradora que la unió amb una altra persona que ens atrau amb els seus plaers sensuals, i més poderosa i duradora que la varietat platònica en què, mentre contemplem el misteri de l’altre, ens convertim en nosaltres mateixos. Les amants es fan velles o ens n’atipem, la carn es torna flàccida, els amics es moren i els nens fan realitat —i, per tant, traeixen— el potencial que els havíem atribuït. És un amor al qual tu mateix, amic Nicolau, has dedicat una bona part de la vida, i amb el qual els nostres poetes van ser molt feliços; és l’amor que el text desperta en l’erudit, el que la idea desperta en el filòsof, el que les paraules desperten en el poeta.

No deixeu escapar “August”, un altre triomf de la grapa narrativa de l’injustament oblidat John Williams.