Segona residència (5): el cunyat taxista

La intenció era que, després de Magda, aniríem a interrogar Mariano el taxista infame, però llavors descobrírem que, tal com havia sigut anunciat, al cap del carrer hi havia tres joves en posició quasi horitzontal i que un flaire especiat de haixix els acompanyava. Suposo que, si no els havíem vist mai abans, era perquè no solíem freqüentar el racó on hi havia el xalet de la Dona dels Gossos. Vaig decidir que no costava gens fer-los algunes preguntes, una iniciativa que a l’Helena no li va fer cap gràcia. No veia quin perill hi trobava.

—Només són criatures —vaig intentar tranquil·litzar-la—, segurament tenen ells més a témer que no pas nosaltres.

Efectivament, a mesura que ens anàvem acostant, els joves es mostraren més nerviosos i deixaren de fer el que estiguessin fent. Els sospitosos amb prou feines havien sortit de l’adolescència i bé podrien haver sigut alumnes meus. Sempre em sorprenia observar com el jovent, si se li retirava qualsevol suport físic, tendia a escampar-se en horitzontal, com si la gravetat exercís una força superior a aquestes edats (en el fons envejava la seva flexibilitat per adaptar-se a qualsevol superfície). El més esprimatxat de tots era el que havia estat intentant manufacturar el seu porro sense ajudes mecàniques. No li estava quedant gaire bé: bonyegut i amb pinta de moniato; però no tenia cap dret a criticar-lo, perquè en la meva època de drogoaddicte de saló jo sempre havia emprat una maquineta. Els seus dos acompanyants eren comparativament obesos i variablement poc interessants.

—Ei, nois, què feu? —evidentment una pregunta retòrica: m’haurien deixat mort si l’haguessin respost—. He sentit dir que passeu moltes estones per aquests voltants i us volia demanar ajuda. És per si heu observat alguna presència estranya, algun moviment inusual a la urbanització. Ho dic perquè sembla que una mà invisible ens vulgui fer la guitza i no se m’acut qui pot ser ni quins motius pot tenir.

—Ep, tio, que nosaltres no ens fiquem amb ningú —em respongué el secardí que s’havia erigit com a portaveu del tercet.

—No us estic acusant de res. Si sospités de vosaltres, no se m’hauria acudit mai fer-vos cap pregunta; però, com a part integrant del paisatge que sou, em sembla lògic indagar sobre el que heu pogut veure.

—Nosaltres no hem vist res; nosaltres anem a la nostra i ens en fot qui entra o qui deixa d’entrar aquí. No ens dediquem a vigilar els veïns. Què passa, que ens has pres pels mossos?

El xicot s’anava creixent, arrogant, mentre que l’Helena em premia el braç perquè desistís de continuar amb l’interrogatori i giréssim cua de forma definitiva.

—No siguis criatura. No t’estic demanant que actuïs com a delator. Només et pregunto sobre moviments clandestins de gent que no coneixes.

—Passo, passo, passo —repetí el llargarut i amb un gest de la mà esbossà una dispensa papal (o un detestable "swipe left").

—Potser li hauríem d’explicar el que va passar l’altra nit —suggerí l’obès que no tenia acne (per distingir-lo de l’altre, que sí que en tenia).

—L’altra nit no va passar res de res. Més valdria que et callessis!

El que així havia respost era el llarguerut. Oi que sona prometedor?