Velles coneixences

Aquest cap de setmana han coincidit a l’agenda dues pel·lícules amb molts punts en comú: obres de gènere, que potser no ho són tant, de pressupostos relativament petits, amb velles coneixences que retornen del passat i una casa diàfana i envejable com a escenari principal. Les dues m’han semblat moderadament inquietants i força recomanables des del punt de vista de l’entreteniment de diumenge a la tarda, tot i que una deixa un regust més perdurable que l’altra.

«La invitació», quart llargmetratge de la directora Kary Kusama (i primer que li conec), s’endugué el premi a la millor pel·lícula a Sitges 2015 i, tot i que no sóc seguidor del famós festival de cinema fantàstic, aquestes coses cal respectar-les. Comença com una festa de retrobament de vells amics dos anys més tard d’uns fets tràgics que suposaren una ruptura, la natura dels quals anirem descobrint de mica en mica. La celebració té lloc a una luxosa casa hiper-protegida dels turons de Hollywood. Es nota que hi ha tensió a l’ambient i l’escalada de percepcions paranoiques està dirigida a foc lent i amb mà mestra per la directora. La desballestada i una mica esquizoide banda sonora de Theodore Shapiro contribueix a l’efecte.

Si hom llegeix les intencions de la directora, es diria que pretén fer un estudi sobre les enganyoses maneres d’escapar d’un trauma. O sobre els perills del mil·lenarisme. A l’hora de la veritat, s’obliden els psicologismes i la cosa acaba de ple en el gènere de les festes de mal rotllo (de molt mal rotllo). Si als personatges traçats amb personalitats massa planes hi afegim uns actors simplement correctes, «The Invitation» acaba adquirint un aspecte una mica impersonal. Salvaré el protagonista, Logan Marshall-Green, l’únic que té una mica de gruix i el defensa amb solvència, l’agradable presència de Michiel Huisman, que ja havíem gaudit a pèl a «Joc de trons» i la callada amenaça de John Carroll Lynch, molt lluny del dolç marit de Frances McDormand a «Fargo».

Els punts a favor de «The Invitation»: un gran treball de direcció a càrrec de Karyn Kusama i un excel·lent guió de Phil Hay i Matt Manfredi, conjuntats en una progressió lenta i implacable. S’agraeix, i molt, la concisió del clímax (sense estiraments postissos ni morts que ressusciten de sobte). Sociològicament, s’agraeix que entre els convidats hi aparegui una parella gai, sense que aquest fet tingui cap rellevància dins del guió. Recomanable per entretenir l’estona.

Durant els anys 80 del segle passat es va posar molt de moda un tipus de films on en una unitat familiar aparentment modèlica s’hi immiscia un element estrany, primer presentat com inofensiu, però que acabava revelant-se letal. El gènere reflectia molt bé la paranoia xenòfoba de l’era Reagan i «Fatal Attraction» potser constitueix el seu epítom. Resulta curiós que l’actor Joel Edgerton hagi acudit a aquesta vella fórmula per debutar en la direcció amb la seva recent «The Gift» («El regal»). Potser us penseu que no havíeu vist mai Edgerton abans, però era el faraó a l’»Exodus» de Riddley Scott i el marit de Carey Mulligan al «Gatsby» més recent.

«The Gift» segueix en els seus dos primers actes l’esquema tradicional de «famílies repulsivament riques, felices i sobtadament amenaçades». Simon i Robyn Callum (Jason Bateman i Rebecca Hall) acaben de mudar-se de Chicago a Los Angeles, la terra natal del marit, perquè ell prengui possessió d’un lloc de treball obscenament ben pagat. En una de les seves expedicions a Habitat (o similar) topen amb Gordon «Gordo» Mosley (Joel Edgerton, també director i guionista), antic company d’escola del marit. El tio, d’entrada, sembla tan raret com benintencionat; perquè, qui rebutjaria un regal ofert de bon rotllo?

A partir d’aquí, caldria esperar una escalada de la violència (responsabilitat de l’habitual patogen extern) fins el sanguinari clímax final. I això és el que succeeix en part, encara que al final no hi ha ni sang ni clímax. Perquè «The Gift» es reserva una darrera carta, que és el de la denúncia de totes les falses famílies felices descrites per Lev Tolstoi. Un neoliberalisme amb peus de fang (i ànima criminal), en definitiva.

Els actors estan bé, encara que només dos secundaris —la dolça Allison Tolman, de la primera temporada de «Fargo», i Wendell Pierce de «The Wire» i «Treme»— romanen a la ment. La factura és impecable i el desenllaç no em mereix cap objecció. Aquí la casa-modèlica presenta parets de vidre i cap secret per amagar (en oposició a la fortalesa sense fissures de «The Invitation»).

M’agrada «The Gift» pel pols del seu director i per la manera com castiga a tots aquells que disposen de diners. La impunitat hauria de ser condemnada des de tots els punts de vista possibles.