Segona residència (6): Granujas a todo ritmo.

Les meves indagacions havien creat una crisi en el grup de dròpols local. El grassó que no tenia problemes dermatològics mirà el que sostenia el porro amb ressentiment.

—Toni, ara no vols parlar, perquè no estàs disposat a reconèixer que vas passar por; però la veritat és que tots ens vam cagar a les calces amb el que vam veure. És normal, no te n’hauries d’avergonyir.

—No vam quedar que callaríem? Em pensava que havíem acordat que era millor no dir res? A més, et recordo que anàvem molt fumats, en un estat que de vegades et pot fer interpretar les coses de manera diferent a com són.

—Des d’aquella nit ho hem comentat un munt de vegades i tots tres sempre coincidim en el que vam veure. Potser seria hora de compartir-ho. Si no diem res, ens podrien prendre per còmplices.

—I què vols? Que anem a explicar-ho als mossos? Jo no vull tenir res a veure amb la policia, siguin de la d’espardenya o no. A més, com justificaries que érem aquí un dimecres a mitjanit?

—Era dimarts —va corregir el de la cara granelluda, que encara no havia intervingut.

—Era dimecres —insistí l’anomenat Toni—. Ho recordo perquè vaig haver de quedar-me fent de cangur del meu germà petit fins que els pares tornaren dels assajos del grup teatral; precisament per això vam haver de sortir passades les onze.

—Jo diria que era dimarts. Estàs segur que els assajos són sempre els dimecres? De vegades, quan s’acosta el dia de l’estrena, en fan més sovint.

—Quina obra estan preparant? —vaig intervenir jo abans que oblidessin que encara érem presents.

—"Mar i cel".

—Ah, molt bona. De Guimerà.

—No, de Dagoll Dagom —m'informà el que ja estava anomenant interiorment com a "primer gras".

 —Però compten amb una orquestra o serà playback?

—Em sembla que és una adaptació per a piano i violí. Crec que l’ha escrita el mossèn que sap bastant de solfa.

—Em costa d’imaginar-m’ho. I el vaixell, amb tots aquells efectes especials, com l’apanyen? —tot plegat m’estava encuriosint.

L’Helena va estossegar per cridar-nos a l’ordre. Tenia tota la raó: estàvem caient en el costumisme i menystenint el misteri que teníem davant dels nassos.

—Disculpa, Toni, perquè et dius Toni, oi? —vaig tallar de forma dràstica—, però m’agradaria que m’expliquéssiu tot el que vau veure aquella nit passada (m’importa poc si va ser un dimarts o un dissabte). No patiu que no ho revelaré ni a les forces de l’ordre ni als vostres pares. Però em faríeu la vida molt més fàcil si m’expliquéssiu que coi vau veure aquella ditxosa nit.

—Jo havia pispat una ampolla de whisky del súper —va revelar el de l’acne, tot superant el seu mutisme—, un VAT 69 collonut que pensàvem combinar amb una Coca-cola de dos litres. Sense gel. Perquè el gel no l'havíem pogut socialitzar. Vam buscar un lloc ben retirat de la urbanització per fer les consumicions i fumar-nos els porros de rigor. Havíem començat tard la festa, però la cosa prometia. Magda i els seus gossos van passar un moment a ensumar-nos; però després tot el que hi quedà va ser una sensació d’immensa tranquil·litat. Llavors, prop de la mitjanit, arribaren els dos cotxes negres, que potser no eren negres, però ho semblaven. Van aturar-se davant de casa de l’alemany. Dels vehicles en sortiren diverses siluetes. Potser quatre en total. Empenyien algú palesament indefens, emmanillat o amb les mans lligades. La víctima, juraria que era un home, va intentar escapar, per fer una mena de declaració d’intencions finalment estèril. Víctima i captors desaparegueren darrera de la porta del xalet.

—I llavors —de sobte el tal Toni havia tornat a parlar—, el silenci esdevingué insuportablement dens.

Opinions de fantasmes que es creuen importants.