 |
| Església i plaça de Saint Michel, un must-see |
Potser ja prové dels temps de l’exili de Goya a principis del XIX, però Bordeus ha de ser una de les ciutats més «espanyoles» de França. A la fi de la nostra guerra civil, la comunitat espanyola constituïa la població forastera més nombrosa. Solia concórrer al barri de Saint Michel, prop de la seva espectacular església gòtica, una de les baules tradicionals del camí francès cap a Santiago.
En l’actualitat, al Mercat de les Puces de l’espaiosa plaça, més que els espanyols deuen dominar els magribins, aquests apocalíptics, aquells integrats. L’herència hispana roman present en forma de bars de tapes, amb toro i «gitanas de lunares» inclosos, èxits perennes; i en paelles d’origen dubtós, també. Les tapes. com a concepte, han fet molt de mal. O potser és que les tapes no són cap concepte en si mateixes. Caldrà preguntar a Perez Reverte o Savater, filòsofs conspicus.
Observo amb perplexitat que Bordeus deu ser la primera ciutat de món on els textos als museus i a les instal·lacions municipals són traduïts, després del francès, a l’anglès i l’espanyol. Sense més alternatives. Serà que l’Aquitània se sent més propera de Madrid que de París? Tot i que potser seria injust centrar la península ibèrica a Madrid.
Més sorprenent encara és la presència incòmoda del país basc francès, teòricament pertanyent a Aquitània, tot i que d’una cultura que no té a veure amb res conegut per la Dolça França. Amb reacció típicament central i unificadora, es celebren els trets més tòpics d’Euskadi, consistents bàsicament en la seva gastronomia pantagruèlica. S’exalça així el pernil de Baiona, algun formatge rudimentari, i un pastís d’ametlles que és conegut popularment com «gateau basque». Fins i tot la boina (o béret), és de rigor o d’irrisió. El mal que ha fet «Tria la teva pròpia aventura».
En l’actualitat, al Mercat de les Puces de l’espaiosa plaça, més que els espanyols deuen dominar els magribins, aquests apocalíptics, aquells integrats. L’herència hispana roman present en forma de bars de tapes, amb toro i «gitanas de lunares» inclosos, èxits perennes; i en paelles d’origen dubtós, també. Les tapes. com a concepte, han fet molt de mal. O potser és que les tapes no són cap concepte en si mateixes. Caldrà preguntar a Perez Reverte o Savater, filòsofs conspicus.
Observo amb perplexitat que Bordeus deu ser la primera ciutat de món on els textos als museus i a les instal·lacions municipals són traduïts, després del francès, a l’anglès i l’espanyol. Sense més alternatives. Serà que l’Aquitània se sent més propera de Madrid que de París? Tot i que potser seria injust centrar la península ibèrica a Madrid.
Més sorprenent encara és la presència incòmoda del país basc francès, teòricament pertanyent a Aquitània, tot i que d’una cultura que no té a veure amb res conegut per la Dolça França. Amb reacció típicament central i unificadora, es celebren els trets més tòpics d’Euskadi, consistents bàsicament en la seva gastronomia pantagruèlica. S’exalça així el pernil de Baiona, algun formatge rudimentari, i un pastís d’ametlles que és conegut popularment com «gateau basque». Fins i tot la boina (o béret), és de rigor o d’irrisió. El mal que ha fet «Tria la teva pròpia aventura».
No vaig entrar a cap museu quan vaig anar a Bourdeus, algun d’interessant que no fos d’art?
ResponEliminaNomés vam visitar el de belles arts i el d'Aquitània, que és d'història i està força bé. El del vi costa 20 euros l'entrada, o sigui que vam passar.
Elimina