Interessos en conflicte

Park Chan-wook deu representar l’ideal platònic del típic director de cinema coreà (o sud-coreà, per ser més exactes): violent, eròtic, de gust exquisit i extremadament formalista. El seu darrer èxit se l’ha marcat amb «The Handmaiden» (o «La donzella»), un film prou persuasiu com per haver-li proporcionat el premi del públic al darrer festival de Sitges. Adapta una novel·la («Fingersmith») de la neo-victoriana Sarah Waters i trasllada la seva truculenta peripècia als anys 30 del segle XX, durant l’ocupació japonesa de la península coreana.

La trama, d’entrada, s’explica fàcilment: un elegant estafador que actua sota el nom de  comte Fujiwara (Ha Jung-woo) recluta la delinqüent Sook-hee (Kim Tae-ri), perquè en qualitat de donzella personal l’ajudi a seduir la rica hereva Lady Hideko (Kim Min-hee), amb el propòsit de casar-s’hi i després recloure-la en un manicomi. El pla se n’anirà en orris així que la passió amorosa esclati entre algunes de les parts implicades. I ja no diré més, perquè un dels (molts) plaers de «La donzella» és anar descobrint els múltiples tels de ceba del seu sofisticat guió.

Un altre d’aquests al·licients és la seva elaborada estructura, amb una separació narrativa en tres parts, cadascuna de les quals complementa i desmenteix les anteriors, i ens obliga a contemplar la mateixa escena des d’angles diferents i amb interpretacions contraposades. Implica una bona lliçó pels que prenem la imatge representada a la pantalla com una veritat absoluta, quan tot allò que succeeix fora de camp és el que pot marcar la diferència.

No menys impressionant és la càrrega eròtica del film, impulsada per la figura de l’oncle erotòman (i sàdic) i el seu saló d’espectadors perversos, emmarcat en un entorn refinat i altament literari. S’insinua un pop gegant que convida a la zoofília a la manera d’Hokusai; però (ho lamento Lula) no sembla anar més enllà. El que predomina és la sensualitat lèsbica, inicialment suggestiva, però cada vegada més enfocada a la mirada masculina heterosexual, fins arribar a una escena final que produeix vergonya aliena en la seva simetria daurada d’anunci de cava nadalenc (picarols inclosos).

«The Handmaiden» és a més una pel·lícula d’una bellesa descomunal, tan excessiva en el seu esplendor que és a punt d’esdevenir embafadora. Bravo per la fotografia de Chung Chung-hoon i la música (amb un peu posat a Orient i un altre a Occident) de Cho Young-wook. Bravo també pels tres protagonistes, als que no em veig amb cor de trobar ni una sola pega. Park Chan-wook ho dirigeix tot d’aquella manera formalista i controladora, que tant m’agrada, amb una càmera deliberada i exploradora de geometries.

Malgrat el seu final feliç, «The Handmaiden» acaba qualitativament pitjor del que havia començat, culpa de la precipitació i el gust dubtós del darrer tram. El seu metratge excessiu de més de dues hores li gasta una mala jugada, però la major part del trajecte és un deliciós deliri. Molt recomanable per a tot tipus de públic sempre que una mica d’erotisme no els faci nosa, resulta una aposta segura per a orientalistes vocacionals (i penso en la Clidice especialment).