Més proves per la defensa de «Picadura de Barcelona» d’Adrià Pujol Cruells

Prova per la defensa número 2: nit al Raval, reportatge

Desvariejo. No pas. Em diverteixo sol, com els herois, que deia Baudelaire. Apago la tatxa i tinc temptacions d’encendre el cigarret que he cargolat mentre fumava. No l’encenc i pujo cap a la rambla del Raval, aquesta nafra urbana incicatritzable, esvoranc a la carn del Xino on han plantat l’hotel Barceló, el cilindre tòtem enmig de la misèria, embolicat amb una malla de porucs.

Recolzats a la cua del gat d’en Botero, dos subsaharians enraonen, però sembla que s’escridassin. Dos subsaharians és com dir dos bípeds o dos ostrogots. L’un porta una samarreta d’en Messi. Els depasso i zigzaguejo per veure llocs que no sé quan tornaré a visitar. Travesso la plaça de Vázquez Montalbán, l’escriptor que sovint i des de la seva talaia de Sant Miquel de Cruïlles, i quin casalot, des d’allí escrivia sobre aquests carrers pudibunds que ara trepitjo. I em pregunto si des del terrat de l’hotel Barceló es veu el riu de prostitutes del carrer de Robadors. Els allotjats han vingut de vacances a Barcelona, però, a quina Barcelona?

Prova per la defensa número 3: el verb es fa pirotècnia a Canaletes

Tumult d'estults farànduls, èmuls dels muls, eixam de taüls que s'encastellen a la pobra font, de Canaletes. Estetes del bramul que vestiu el caracul blau i grana, que tothora espereu, amb candeletes, el gol de qui paga mana, i qui desgranarà el motiu dels vostres conciliàbuls? Jo. No és cert que el bàcul de l'equip us meni al cúmul, allèn de fabricar-vos crèduls. Us mou, més aviat, l'estímul del fàmul que s'empassa la filfa. Que, arreplegat i majúscul, s'enfila com un funàmbul a la fontana, i des de dalt, borràtxul com un cup, crida que som més que un club, amb cara de sargantana. I marca múscul, el noctàmbul cridaner, futboler, roig el pòmul, fet un règul ridícul, tros de tubèrcul de carrer que llença petàrduls amb els prosèlits de pàrvuls, al vestíbul de la ressaca de l'endemà. Pòtols.

Prova per la defensa número 4: passió i elegia

La vaig mirar als ulls. I m'hi vaig perdre. No sé si podria escriure-ho, això, sense sentir-me adotzenat. No ho escriuré. Queda toix. La recordo tant, perquè ella, a hores d'ara encara té a dins un foc irruent, una energia i una intel·ligència irrepetibles, uns fonaments que faran que me l'estimi sempre més. Vagi una llista d'adjectius, que l'haixix esperona: impuntual impenitent, somniadora empedreïda, irascible insubornable, dolça incorregible, analítica permanent, incansable juganera, sorneguera i aplomada, vulnerable i llepafils, ullverdosa i pigallada, escrupolosa i cançonera, apassionada, marmortívola, pietosa, gelosa justa, rosa, formosa, voluptuosa, carnosa i barcelonina.

I així ens estaríem hores i hores...