«Moonlight» del quasi debutant Barry Jenkins i basada en l’obra de teatre «In Moonlight Black Boys Look Blue» sembla omplir a la cursa dels Oscar (amb 8 nominacions) la indispensable quota de cinema independent i cal reconèixer que ho fa de forma excel·lent.
La pel·lícula ambientada al barri negre de Liberty City (Miami) narra la vida del seu protagonista Chiron en tres moments crucials, cadascuna de les parts d’una llargada similar i separades per àmplies el·lipsis. A la primera part Chiron (Alex Hibbert) té nou anys i és menut per la seva edat, motiu pel qual és assetjat a l’escola. Viu amb la seva mare (Naomie Harris), addicta al crack, i amb l’únic suport d’un camell que exerceix de figura paterna (Mahershala Ali) i la seva xicota (Janelle Monáe). A la segona part Chiron és un adolescent (Ashton Sanders) turmentat i en situació crítica: enfrontat amb la mare, violentat a l’institut i amb una complexa relació amb el seu millor amic Kev. La part final del tríptic troba Chiron (Trevante Rhodes) com a jove adult endurit, en funcions de camell honorable, una mica a l’estil del seu antic mentor. Una trucada del seu amic Kev (André Holland) a qui no veia en molts anys es revelarà inesperadament rellevant…
«Moonlight» parla amb sensibilitat gens impostada d’infanteses desvalgudes, de la persecució que pateix aquell que és diferent, de les defenses i les màscares que creem per sobreviure, de la deriva moral de cada decisió que prenem i dels camins tan inversemblants per on ens pot conduir l’amor. Ho fa a més en un entorn que no sol estar present a les nostres pantalles, el d’una comunitat afroamericana suburbial de Florida amb vistes al mar. Tot i que hi ha droga, violència i homofòbia implícita, el guió no carrega mai les tintes més del que els personatges poden suportar.
El director Barry Jenkins i la cinematografia de James Laxton fan palesos esforços per filmar-ho tot de forma molt deliberada (arabescos de càmera, desenfocaments, plans presos des del clatell…) i, si no sempre l’encerten, doten a la pel·lícula d’una forta personalitat. Igual que ho fa la banda sonora de Nicholas Britell, on s’inclouen també peces clàssiques, Caetano Veloso o Barbara Lewis. L’espectador queda en tot cas amarat d’una impressió que gosaria anomenar poètica.
I llavors hi ha el repartiment, format per un aiguabarreig de novençans i gats vells, on tothom està senzillament modèlic. Mahershala Ali (el Remy Denton de «House of Cards») està col·leccionant premis amb un paper tan breu com suculent (el seu últim pla davant de la càmera, amb el dilema moral que se li planteja, és d’antologia). Però Trevante Rhodes, pràcticament un debutant, està sensacional com a Chiron adult i amb ben poques frases per defensar-se en un rol virtualment mut.
«Moonlight» utilitza poca retòrica i esdevé púdica per apel·lar a veritats universals. Potser m’hauria agradat que fos una mica més descaradament gai; però la seva càrrega dramàtica actua per acumulació, i té un dels finals més emotivament bells (i satisfactoris i ambigus) que puc recordar. S’ha de veure.
La pel·lícula ambientada al barri negre de Liberty City (Miami) narra la vida del seu protagonista Chiron en tres moments crucials, cadascuna de les parts d’una llargada similar i separades per àmplies el·lipsis. A la primera part Chiron (Alex Hibbert) té nou anys i és menut per la seva edat, motiu pel qual és assetjat a l’escola. Viu amb la seva mare (Naomie Harris), addicta al crack, i amb l’únic suport d’un camell que exerceix de figura paterna (Mahershala Ali) i la seva xicota (Janelle Monáe). A la segona part Chiron és un adolescent (Ashton Sanders) turmentat i en situació crítica: enfrontat amb la mare, violentat a l’institut i amb una complexa relació amb el seu millor amic Kev. La part final del tríptic troba Chiron (Trevante Rhodes) com a jove adult endurit, en funcions de camell honorable, una mica a l’estil del seu antic mentor. Una trucada del seu amic Kev (André Holland) a qui no veia en molts anys es revelarà inesperadament rellevant…
«Moonlight» parla amb sensibilitat gens impostada d’infanteses desvalgudes, de la persecució que pateix aquell que és diferent, de les defenses i les màscares que creem per sobreviure, de la deriva moral de cada decisió que prenem i dels camins tan inversemblants per on ens pot conduir l’amor. Ho fa a més en un entorn que no sol estar present a les nostres pantalles, el d’una comunitat afroamericana suburbial de Florida amb vistes al mar. Tot i que hi ha droga, violència i homofòbia implícita, el guió no carrega mai les tintes més del que els personatges poden suportar.
El director Barry Jenkins i la cinematografia de James Laxton fan palesos esforços per filmar-ho tot de forma molt deliberada (arabescos de càmera, desenfocaments, plans presos des del clatell…) i, si no sempre l’encerten, doten a la pel·lícula d’una forta personalitat. Igual que ho fa la banda sonora de Nicholas Britell, on s’inclouen també peces clàssiques, Caetano Veloso o Barbara Lewis. L’espectador queda en tot cas amarat d’una impressió que gosaria anomenar poètica.
I llavors hi ha el repartiment, format per un aiguabarreig de novençans i gats vells, on tothom està senzillament modèlic. Mahershala Ali (el Remy Denton de «House of Cards») està col·leccionant premis amb un paper tan breu com suculent (el seu últim pla davant de la càmera, amb el dilema moral que se li planteja, és d’antologia). Però Trevante Rhodes, pràcticament un debutant, està sensacional com a Chiron adult i amb ben poques frases per defensar-se en un rol virtualment mut.
«Moonlight» utilitza poca retòrica i esdevé púdica per apel·lar a veritats universals. Potser m’hauria agradat que fos una mica més descaradament gai; però la seva càrrega dramàtica actua per acumulació, i té un dels finals més emotivament bells (i satisfactoris i ambigus) que puc recordar. S’ha de veure.
Hi aniré...
ResponEliminaAra me la tiraràs pel cap... ;p
EliminaM'has convençut. Malgrat tot, adverteixo que tinc tendència a rebutjar pel·lícules i sèries que parlen de traficants de drogues, guetos, la humanització de tot plegat i el suposat vessant tràgic que comporta viure en determinades condicions.
ResponEliminaNo crec que es faci cap mitificació, simplement entén que al darrera hi ha persones i això no m'ho pots negar.
EliminaNo ho nego pas, Allau. Només plantejo que jo personalment no em sento còmode davant de determinats zooms. Accepto que tinc prejudicis. Però com que has dibuixat en la teva ressenya una situació complexa que va més enllà, a priori la proposta em resulta atractiva.
EliminaEm sembla que la de la mamma no la veuré i aquesta sí ;)
ResponEliminaHas entès el missatge.
EliminaEm va agradar. Era com no veure cinema i treure el cap a un tros de vida on cada personatge se'n surt com pot i de forma gens convencional. Tenint en compte que el protagonista és molt tancat i solitari no trobo a faltar que el guió sigui més explícitament gai. L'espectador és ell i els seus problemes de que és un infant que, si pot, evita la paraula. I el final l'espectador sent una escalfor necessària.
ResponEliminaSí, beneït final que deixa una mica d'esperança.
EliminaEstoy de acuerdo. Emocionante el último tramo. Ya la he visto dos veces y no descarto hacerlo otras más.
ResponEliminaToni
Tens raó, Toni, ha passat massa temps, l'he de tornar a veure.
Elimina