El que ha menjat

Em fa l’efecte que d’un temps ençà Quim Monzó està una mica desganat literàriament parlant. La seva darrera obra narrativa («Mil cretins») data de 2007 i des de llavors la seva única activitat coneguda són les columnes de La Vanguardia, que cada dia que passa semblen més esbravades. Crec recordar que en un determinat moment va dir que no publicaria més llibres de ficció, perquè els hi piratejaven: sona una mica a excusa de mal pagador.

Ara, per mitigar un xic aquesta sequera, el diari on es guanya les garrofes li ha editat «Taula i barra», un recull de les seves columnes de tema gastronòmic en format de diccionari, que ha editat i seleccionat Julià Guillamon, qui ja s’havia responsabilitzat del catàleg de l’exposició que li dedicaren a l’escriptor a l’Arts Santa Mònica el 2010.

L’autor ha escrit força sovint sobre el que es menja al país i també sobre el que hem deixat de menjar (allò dels llençols perduts a les successives bugades). Guiat per un sentit comú insubornable, Monzó defensa els grans plaers de la cuina tradicional, cada vegada més difícil de trobar, mentre fustiga el papanatisme de tots aquells esnobs que pretenen estar a la moda. Lamenta la desaparició de les sopes dels nostres menús, així com la de la carn de be, que hem acabat associant amb les sortides a la muntanya. Abomina de les truites a la francesa extraplanes, les vaixelles extravagants i els croissants sense banyes. I lamenta la tendència catalana a la fadesa culinària, de manera que les nostres patates braves no piquen, i exigim el mateix dels restaurants mexicans o indis que funcionen al nostre territori; per no parlar de la nostra resistència a menjar la pasta «al dente».

Tots els articles exhibeixen la precisió i la ironia marca de la casa i pràcticament tots estaria disposat a firmar-los. És una lectura distreta que de totes maneres m’ha resultat familiar en gran part de les entrades, i això que no sóc lector habitual de La Vanguardia. Potser és que l’autor comença a repetir-se, ja que té una carrera llarga a l’esquena i els pecats del gremi de restauració continuen evitant tota penitència. No puc evitar llegir el títol en clau polisèmica i veure en aquesta «barra», tant la que es refereix al taulell dels bars com la que exhibeixen tants d’aquests humans que se suposa que procuren per les nostres papil·les gustatives.

I aprofitaré aquesta tribuna que jo mateix m’he erigit per comunicar-vos que jo també detesto aquests plats sense vores —sovint una peça de fusta rectangular— que permeten que les menges s’escampin per la taula a la mínima malaptesa en l’ús dels coberts. I no diguem dels plats de pissarra que emeten sons tan harmoniosos quan hi talles un entrecot al damunt. Però el meu odi més pregó el susciten aquells pots de vidre amb tapa de rosca —súmmum del hipsterisme—, pensats per consumir begudes a través d’una canyeta. No m’agrada beure amb canyeta i no hi ha res més plaent que sentir als llavis la curvatura d’una paret de vidre fi i el líquid que s’hi escola entremig. El gruix que implica una tapa de rosca és improcedent i groller. Ja està dit. Gràcies, Quim!