Història Sagrada

La concessió del Cervantes a Eduardo Mendoza semblava exigir la publicació d’un inèdit a la «Biblioteca Premios Cervantes», que coediten la Universidad de Alcalá y el Fondo de Cultura Económica. «Las barbas del profeta» (abril de 2017), acompleix aquesta obligació contractual, encara que sigui amb diligència una mica displicent. En aquest llibre tan breu com lleuger, Mendoza rememora la seva educació catòlica, tan freqüent en els membres de la seva generació, i molt especialment en aquella assignatura tan pintoresca que s’anomenava Història Sagrada.

L’autor recorda amb afecte aquelles històries truculentes extretes de la Bíblia i els hi atribueix l’origen de la seva afició per la ficció. Amb molt de sentit comú, es pregunta quin valor didàctic podien tenir tots aquells contes tan estranys a l’hora d’adoctrinar els infants en la fe catòlica i en fa una repassada començant des del Gènesi, en una doble lectura que inclou tant l’oient innocent que fou, com l’adult informat que és ara.

Mendoza, que es confessa no creient, ho contempla tot amb la seva sornegueria habitual i és inevitable donar-li la raó quan jutja les decisions de Jehovà amb la lògica implacable d’un nen de vuit anys.

Según la doctrina cristiana, Dios creó el universo, compuesto de billones o trillones de galaxias, agujeros negros y muchas más cosas tremendas con la única finalidad de poner en un planeta insignificante a un ser pensante que desde el primer momento no le iba a causar más que molestias. Y todo esto a sabiendas, puesto que Dios, en el momento de formar a Adán de un montón de arcilla, ya sabía lo que iba a hacer y lo que iban a hacer sus sucesores hasta el día de hoy. Sabía que adorarían a falsos dioses, que desobedecerían sus instrucciones, que cometerían crímenes horribles y que comerían cerdo y calamares, hasta tal punto que tendría que enviar a su Hijo a redimirlos, y que a pesar del sacrificio seguirían cometiendo crímenes y comiendo cosas prohibidas con verdadera fruición.

Comenta episodis veritablement molestos, com el fratricidi injustificable de Caín o la paternitat irresponsable d’Abraham. El diluvi de Noè, malgrat que implica un genocidi quasi universal, revesteix als ulls infantils un halo meravellós. Hi ha la torre de Babel, hi ha Sodoma i hi ha Gomorra [Cuando leíamos la historia de estas dos ciudades, nos venía a la mente el caso de Hiroshima y Nagasaki, todavía muy presentes en la memoria de todos. Nagasaki era como Gomorra, un bis que nadie había pedido.], hi ha les llenties de Jacob, el cast Josep i la senyora de Putifar. Com podien emetre totes aquestes barbaritats en horari infantil?

Mendoza, sempre civilitzat i bonhomiós, possiblement no ofendrà ni a la carcúndia més repatània. Es tracta d’un text a mig acabar, però es fa llegir amb un mig somriure als llavis. Vostès veuran.