Musée Magritte

Hôtel du Lotto, l'edifici del qual mai no veureu l'exterior

En el mateix conjunt museístic que alberga el Musée Old Masters, i per fer la visita més indigesta, es troben també dos museus més i alguna exposició temporal d’afegitó. De tots ells, potser el més atractiu és el dedicat a René Magritte, inaugurat l’any 2009 i amb la col·lecció més rica d’obres de l’artista que es pot trobar en el món. El de Magritte és un d’aquells museus que t’obliguen a baixar a un soterrani i després prendre un ascensor que et puja fins una quarta planta, de manera que la vista es realitza de dalt a baix.

"El jugador secret", 1927

René Magritte és un d’aquells artistes que em provoca un sentiment ambigu i contradictori. M’agrada dir, i no tan sols com a «boutade», que el trobo millor escriptor que pintor; en el sentit que els conceptes que contenen les seves obres són gairebé sempre més interessants que la seva execució plàstica.

Madame Récamier segons David, segons Magritte.

A més, tot seguint la seva evolució, aviat t’adones que no hi ha pràcticament progressió, que el mateix estil i les mateixes idees retornen en èpoques diferents i conviuen amb les seves pròpies contradiccions. Al principi de la seva carrera trobem treballs de disseny publicitari força interessants (com també passarà amb Hergé) i molts anys després, durant la Segona Guerra Mundial, intentarà fer del retrat una mena de «modus vivendi»,una faceta seva que rarament veiem reproduïda.

"Le retour" (1940)

De fet, la reproducció de l’obra de Magritte, degut al seu alt potencial comercial, està més que controlada i aquest Musée Magritte és un dels rars museus del món on està prohibit fins i tot fer esbossos dels quadres. Potser confien que tots els visitants passaran per caixa a la molt ben assortida botiga que hi ha al final del recorregut.

"La collita" (1943), paròdia de Renoir.

El museu conté molt de gra i molta palla. Entre el pitjor que recordo, algunes textures repulsives i paròdies del pitjor Renoir. Més suportables són les versions preparatòries o repetitives d’algunes obres mestres. El millor de tot, els quadres de l’última etapa, quan una pinzellada sensible finalment descobreix idees no tan evidents. «L’empire des lumières», per exemple: allò que s'acosta raonablement al que anomenem una obra mestra.