La crucifixió del yuppie

Als prestatges de la llibreria de casa m’ha sortit com un bolet maligne una edició de butxaca, desconeguda, de «The Bonfire of the Vanities» de Tom Wolfe; crec que és de Picador i datada el 1990. No sé qui me l’ha introduïda amb nocturnitat i traïdoria; però segurament és un títol que encara té algun sentit a la història de la literatura universal. Per això l’he rellegida, com estic rellegint tants «best-sellers» de la meva jovenesa. Una manera com cap altra de dilucidar si ha estat el llibre o bé jo qui ha envellit malament.

Allà, a finals dels anys 80 del segle passat aparegué «La foguera de les vanitats» el que seria el llibre més venut de la dècada, escrit per Tom Wolfe en el seu segon (i últim) moment de glòria. A partir de llavors la seva carrera transcorreria ineluctablement a la baixa, però ara no ens hi ocuparem.

La novel·la fou publicada en el moment històric just i va treure profit d’una animadversió generalitzada envers els especuladors oportunistes que havien esdevingut els nous herois de Wall Street a partir de maniobres incomprensibles traficant bons i accions. Recordeu, per cert, qui eren els «yuppies»? «Young urban professional» o «Young upwardly-mobile professional», segons versions alternatives de la Wikipedia. Sherman MacCoy, el protagonista, era precisament un d’aquest amos de l’univers de les finances qui, tornant de l’aeroport de recollir la seva amant, es perd en el Bronx i acaba atropellant un jove negre a qui deixa en coma.

Aquest accident, com la proverbial pedra llençada al mig d’un estany, va tenint repercussions cada vegada més àmplies que acabaran afectant tots els estaments de la ciutat. A través d’una trama molt ben construïda, Wolfe implica desenes de personatges (periodistes, advocats, jutges, policies, activistes, agents de borsa i milionaris d’obscures fortunes) en una sàtira social ben observada encara que de traç una mica gruixut. Els estereotips racials avui potser no serien tan ben rebuts i queda clar que l’autor el castellà no el domina gens, atès el minimalisme amb el que s’expressen els personatges «latinos».

Precisament la insistència en reflectir els diversos accents presents a la ciutat és el tipus de detalls que necessàriament han d’afectar negativament la traducció de l’obra, igual com passa amb algunes idiosincràsies de la societat novaiorquesa que segurament requeririen notes al peu pels forasters. I, ja posat a trobar-hi pegues, el desenllaç és una mica abrupte i no especialment ben resolt. Però, dit això, la lectura de «La foguera de les vanitats» és una delícia, plena d’escenes d’horror còmic, amb menció especial pel ferotge capítol «Death New York Style», en el qual un fantabulós multimilionari esdevé incòmode cadàver en un restaurant de luxe.

A més, per què negar-ho?, ens encanta contemplar com un protagonista antipàtic pateix totes les humiliants estacions del calvari. I encara ens encanta més que trobi la seva redempció renaixent de les cendres. No he vist la versió filmada i firmada per Brian de Palma, però ja us puc dir que donar-li a Tom Hanks el paper de Sherman MacCoy ha de ser el «miscast» més flagrant de la història del cinema.
En el moment de la seva publicació Wolfe es va fer un fart de llençar diatribes contra els mals del modernisme en literatura; mentre defensava les novel·les realistes i basades en l’observació periodística, emmirallant-se en noms com els de Zola o Dickens. Ja sabeu del meu aferrissat amor a Dickens, o sigui que en teoria no hi podria estar més d’acord. Tanmateix sempre m’han molestat els autors que es guien per la brúixola dels manifestos, crec que la literatura és un univers incommensurable, on hi ha lloc per a tothom, sigui des de la fantasia, l’experimentació o bé el documental.

Amb tot, en aquests anys que vivim, de crisis econòmiques també convertides en daltabaixos globals, ens mereixeríem una ficció d’un nivell similar. La crònica de la segona dècada del segle XXI també requereix una musa que lapidi, per la via narrativa, els nous camins de l’explotació laboral i la dictadura de l’empresariat. Tot i que ara la foguera esdevindria probablement un «snapchat» de les vanitats.