Considerem-ho com un miracle pasqual que aquesta setmana hagin coincidit a la cartellera dos films amb tantes similituds:
- Són cintes franceses de 2017.
- Les protagonitzen parelles o exparelles…
- …que interpreten encarnacions fictícies de les seves figures reals.
- El marit és qui les ha escrit i dirigit.
Apart d’aquestes coincidències, no podrien ser més diferents en to i intencions. La primera que vaig veure va ser «Barbara» dirigida per Mathieu Amalric sobre la vida de la cèlebre i enigmàtica «chanteuse» prematurament desapareguda. Jeanne Balibar, ex d’Amalric i mare dels seus fills, interpreta la protagonista i canta alguna de les seves cançons amb la seva pròpia veu. Però el director i guionista, al·lèrgic al format convencional de les biografies filmades, intenta donar-li una pàtina més experimental i converteix «Barbara» en un film sobre el rodatge d’una biografia sobre la cantant, en el qual Balibar és una actriu de nom Brigitte contractada per fer de Barbara; mentre que Mathieu Amalric és el director Yves Zand de la pel·lícula dins de la ficció.
Si ho trobeu complicat, és perquè realment ho és; però no em sembla que «Barbara» pretengui explicar res en concret. Si no coneixíeu la vida d’aquesta senyora, sortireu tan ignorants com vau entrar, tot i que podreu sentir un grapat de les seves cançons, el que sempre és recomanable pels amants de la «chanson». Confesso que, amb tot aquest garbuix d’imatges inconnexes i gestos histriònics, jo vaig acabar amb el cap com un timbal. Ah!, surt la sempre agradable Aurore Clément defensant l’únic personatge creïble; i l’escriptor Pierre Michon interpreta a l’escriptor Jacques Tournier, perquè no hi falti la nota pedantesca francesa.
Si ho trobeu complicat, és perquè realment ho és; però no em sembla que «Barbara» pretengui explicar res en concret. Si no coneixíeu la vida d’aquesta senyora, sortireu tan ignorants com vau entrar, tot i que podreu sentir un grapat de les seves cançons, el que sempre és recomanable pels amants de la «chanson». Confesso que, amb tot aquest garbuix d’imatges inconnexes i gestos histriònics, jo vaig acabar amb el cap com un timbal. Ah!, surt la sempre agradable Aurore Clément defensant l’únic personatge creïble; i l’escriptor Pierre Michon interpreta a l’escriptor Jacques Tournier, perquè no hi falti la nota pedantesca francesa.
«Rock’n’roll» (aquí ignominiosament titulada «Coses de l’edat») no podria trobar-se més a les antípodes de «Barbara». Dirigeix, escriu i protagonitza Guillaume Canet sobre la crisi dels 40 d’un actor que es diu Guillaume Canet, el qual un mal dia descobreix que la seva imatge pública és per a les noves generacions sinònim de conformisme acomodat de la mitjana edat. No ajuda tampoc per a la seva autoestima que la seva esposa sigui Marion Cotillard, una estrella de superior envergadura internacional.
Disposat a recuperar la imatge de jove rebel (que en realitat mai no havia tingut) aquest Guillaume Canet fictici cau en totes les impostures dels Peter Pan frustrats, des de la disfressa de rocker cenyit i les drogues a la babalà, fins a les injeccions de bòtox i els anabolitzants del gimnàs. El resultat és entre patètic i hilarant (jo he rigut bastant) i, com que Canet és tan implacable amb les ridiculeses associades al seu ofici i fa d’ell mateix el principal objecte de ridícul, no em veig capaç de criticar-lo severament.
Cert que tot el projecte és d’una superficialitat quasi desdenyable i la conclusió del conte és una mica injustificada; però s’agraeix aquesta visió interior i sense complexes sobre el món de l’espectacle. Tret del nen-actor que fa de fill de Canet, la resta de personatges del film s’interpreten a si mateixos: els actors Gilles Lelouche, Yvan Attal o Ben Foster, la model Camille Rowe, el productor Alain Attal o l‘amo del rock’n’roll gavatxo Johnny Halliday, en un paper quasi-pòstum. Però, tret del mateix Canet, és Cotillard la que més s’involucra en un procés d’autodesmitificació agressiva. Passa mitja pel·lícula parlant en dialecte quebequès (no vull imaginar com l’hauran doblada), perquè està preparant un paper per un film de Xavier Dolan, i després va coixa, per necessitats del seu paper següent.
A l’univers francès de les estrelles Michelin «Barbara» seria una esferificació i «Rock’n’roll» una gominola. Vostè jutja i escull.
Disposat a recuperar la imatge de jove rebel (que en realitat mai no havia tingut) aquest Guillaume Canet fictici cau en totes les impostures dels Peter Pan frustrats, des de la disfressa de rocker cenyit i les drogues a la babalà, fins a les injeccions de bòtox i els anabolitzants del gimnàs. El resultat és entre patètic i hilarant (jo he rigut bastant) i, com que Canet és tan implacable amb les ridiculeses associades al seu ofici i fa d’ell mateix el principal objecte de ridícul, no em veig capaç de criticar-lo severament.
Cert que tot el projecte és d’una superficialitat quasi desdenyable i la conclusió del conte és una mica injustificada; però s’agraeix aquesta visió interior i sense complexes sobre el món de l’espectacle. Tret del nen-actor que fa de fill de Canet, la resta de personatges del film s’interpreten a si mateixos: els actors Gilles Lelouche, Yvan Attal o Ben Foster, la model Camille Rowe, el productor Alain Attal o l‘amo del rock’n’roll gavatxo Johnny Halliday, en un paper quasi-pòstum. Però, tret del mateix Canet, és Cotillard la que més s’involucra en un procés d’autodesmitificació agressiva. Passa mitja pel·lícula parlant en dialecte quebequès (no vull imaginar com l’hauran doblada), perquè està preparant un paper per un film de Xavier Dolan, i després va coixa, per necessitats del seu paper següent.
A l’univers francès de les estrelles Michelin «Barbara» seria una esferificació i «Rock’n’roll» una gominola. Vostè jutja i escull.
per a les pel·lícules franceses acostumo a esperar la TV i m'han d'enxampar de molt, però molt, bon humor. Una mica com per a les espanyoles, que m'han d'enganxar de molt, molt, molt bon humor.
ResponElimina"Barbara" probablement t'esborraria el bon humor de pet.
Elimina