El prestigiós guionista Peter Moffat va proposar a la BBC una ambiciosa sèrie dramàtica que havia de resseguir la història d’Anglaterra durant el segle XX des de la perspectiva d’un humil poblet de Derbyshire, una idea similar a la que havia utilitzat Edgar Reitz per explicar la història d’Alemanya a la mítica «Heimat». Entre l’any 2013 i 2014 es van produir dues temporades de sis capítols cadascuna de «The Village» i després el projecte s’estroncà sense fer gaire soroll, sembla que definitivament.
La primera temporada, que abasta entre els anys 1914 i 1920, s’ocupa bàsicament de la Primera Guerra Mundial i, des de les seves imatges inicials, invoca el miserabilisme naturalista típic dels drames rurals. Curiós aquest gènere agrest, capaç d’incloure els cims rúfols de la Víctor Català de «Solitud» o les predestinacions sòrdides d’un Thomas Hardy, però també la burla cultivada i brètola d’una Stella Gibbons. «The Village» comença molt alt en l’escala del drama rural: pare borratxo i mal-tractador, mare atemorida i més que soferta, nen esquerrà assetjat a l’escola i una pobresa indigna que ho amara tot. Hi ha també un veí malvat que vol comprar-los les terres a qualsevol preu, un mestre d’escola odiosament cruel i una predicadora metodista molt convençuda de les seves qualitats redemptores. Si no veiéssim que la cosa és seriosa, pensaríem que es tracta d’una parodia.
En el poble, com en tots els pobles anglesos, hi ha una mansió de senyors rics on no hi falta la filla lirona que carda amb els criats, el fill homosexual secret o el pare desfigurat per una psoriasi galopant. Encapçala aquesta aberrant família la Juliet Stevenson, potser el membre més conegut del repartiment, en un paper que no li proporciona cap lluïment. Se’n surten millor altres actors, especialment la Maxine Peake (la mare patidora) i en Nico Mirallegro, que ja havia causat una molt bona impressió a «Rillington Place».
A «The Village» tot oscil·la entre l’exacerbació del sofriment agropecuari i una certa elegia d’una Anglaterra definitivament perduda. No sé si només m’ho sembla a mi, però em fa l’efecte que tantes escenes de confidències femenines a la casa de banys constitueixen una afronta a la veritat històrica. Cada element del guió sembla desplaçat o mal col·locat. I la banda sonora és una atroç cacofonia sense remei a la vista.
Amb aquests antecedents, no he tingut ni estómac ni paciència per aguantar la segona temporada. Crec que ja toca tornar a les fonts i veure d’una vegada «Heimat», la de debò.
La primera temporada, que abasta entre els anys 1914 i 1920, s’ocupa bàsicament de la Primera Guerra Mundial i, des de les seves imatges inicials, invoca el miserabilisme naturalista típic dels drames rurals. Curiós aquest gènere agrest, capaç d’incloure els cims rúfols de la Víctor Català de «Solitud» o les predestinacions sòrdides d’un Thomas Hardy, però també la burla cultivada i brètola d’una Stella Gibbons. «The Village» comença molt alt en l’escala del drama rural: pare borratxo i mal-tractador, mare atemorida i més que soferta, nen esquerrà assetjat a l’escola i una pobresa indigna que ho amara tot. Hi ha també un veí malvat que vol comprar-los les terres a qualsevol preu, un mestre d’escola odiosament cruel i una predicadora metodista molt convençuda de les seves qualitats redemptores. Si no veiéssim que la cosa és seriosa, pensaríem que es tracta d’una parodia.
En el poble, com en tots els pobles anglesos, hi ha una mansió de senyors rics on no hi falta la filla lirona que carda amb els criats, el fill homosexual secret o el pare desfigurat per una psoriasi galopant. Encapçala aquesta aberrant família la Juliet Stevenson, potser el membre més conegut del repartiment, en un paper que no li proporciona cap lluïment. Se’n surten millor altres actors, especialment la Maxine Peake (la mare patidora) i en Nico Mirallegro, que ja havia causat una molt bona impressió a «Rillington Place».
A «The Village» tot oscil·la entre l’exacerbació del sofriment agropecuari i una certa elegia d’una Anglaterra definitivament perduda. No sé si només m’ho sembla a mi, però em fa l’efecte que tantes escenes de confidències femenines a la casa de banys constitueixen una afronta a la veritat històrica. Cada element del guió sembla desplaçat o mal col·locat. I la banda sonora és una atroç cacofonia sense remei a la vista.
Amb aquests antecedents, no he tingut ni estómac ni paciència per aguantar la segona temporada. Crec que ja toca tornar a les fonts i veure d’una vegada «Heimat», la de debò.
hauries de donar una ullada a Ocuppied, el guionista deu ser el mateix del procés, malgrat ser un escriptor norueg de novel·la negra, És a Movistar+
ResponEliminahttps://blocfpr.blogspot.com.es/2018/04/occupied-catalonia.html
Ostres, Francesc, malgrat el "procés" sona interessant. A veure si convenço el còmplice de mirar sèries.
EliminaBé, doncs així ja ni intentaré veure-la
ResponEliminaAixò.
Elimina