Virginie Despentes publicava el gener de 2015 el primer capítol de la trilogia «Vernon Subutex» (traduït per Noemí Sobregués a Random House, maig de 2016), una obra que té poc a veure amb els llunyans escàndols de «Baise-moi» (novel·la i film), però sí una mica més amb les experiències de primera mà que demostrava a «Teoria King-Kong». Aquest Vernon Subutex protagonista [el nom s’origina en el pseudònim «Vernon Sullivan» que utilitzava l’escriptor Boris Vian i en el nom comercial d’una substància emprada per tractar la dependència als opiacis] és un home proper a la cinquantena, antic músic, propietari d’una de les botigues de discos més populars de París als anys 80 i 90. Ran de la crisi de la indústria musical a principis de segle es veurà obligat a tancar el negoci i, després de fondre’s els estocs i les peces de col·leccionista, serà desnonat del seu apartament en veure’s incapaç de pagar el lloguer.
A partir d’aquí Subutex anirà passant pels habitatges de diverses velles coneixences que l’allotjaran durant estances breus. Ran d’aquest pelegrinatge —articulat en capítols, cadascun narrat en tercera persona des del punt de vista d’un dels amfitrions— anirem coneixent una col·lecció humana molt heterogènia, però molt representativa dels temps presents. Una burgesa disposada a mantenir Vernon a canvi d’amor, un catòlic racista, una manipuladora de xarxes socials, un transsexual brasiler, una integrista musulmana, un maltractador irredempt, una actriu pornogràfica, un xenòfob violent i més, aniran desfilant l’un darrere l’altre a mesura que el protagonista passi per les seves vides.
En puritat no es pot dir que (de moment) això sigui una novel·la, sinó més aviat un catàleg de retrats. Cert que sobre tot el volum hi plana el McGuffin una mica feble d’unes cintes confessionals que va enregistrar l’artista de culte Alex Bleach poc abans de suïcidar-se, cintes que estan en possessió de Vernon, i que han esdevingut mercaderia cobejada per tothom. Però només a les darreres pàgines del llibre la possessió d’aquestes cintes cobra una mica de rellevància, com si l’autora hagués recordat a l’últim moment que havia de posar l’esquer perquè saltéssim al capítol segon.
Tant se val si la trama tira a inexistent, perquè aquesta galeria d’homes i dones contemporanis està escrita amb molta gràcia literària i molt coneixement del pa que s’hi dona. Despentes —amb equanimitat capaç de descriure les raons íntimes dels personatges més execrables— es mostra molt informada, fins i tot en el terreny musical més «destroyer», àmbit tradicionalment masculí. També en el terreny dels sense sostre, en el qual Subutex s’hi veurà abocat definitivament.
A partir d’aquí Subutex anirà passant pels habitatges de diverses velles coneixences que l’allotjaran durant estances breus. Ran d’aquest pelegrinatge —articulat en capítols, cadascun narrat en tercera persona des del punt de vista d’un dels amfitrions— anirem coneixent una col·lecció humana molt heterogènia, però molt representativa dels temps presents. Una burgesa disposada a mantenir Vernon a canvi d’amor, un catòlic racista, una manipuladora de xarxes socials, un transsexual brasiler, una integrista musulmana, un maltractador irredempt, una actriu pornogràfica, un xenòfob violent i més, aniran desfilant l’un darrere l’altre a mesura que el protagonista passi per les seves vides.
En puritat no es pot dir que (de moment) això sigui una novel·la, sinó més aviat un catàleg de retrats. Cert que sobre tot el volum hi plana el McGuffin una mica feble d’unes cintes confessionals que va enregistrar l’artista de culte Alex Bleach poc abans de suïcidar-se, cintes que estan en possessió de Vernon, i que han esdevingut mercaderia cobejada per tothom. Però només a les darreres pàgines del llibre la possessió d’aquestes cintes cobra una mica de rellevància, com si l’autora hagués recordat a l’últim moment que havia de posar l’esquer perquè saltéssim al capítol segon.
Tant se val si la trama tira a inexistent, perquè aquesta galeria d’homes i dones contemporanis està escrita amb molta gràcia literària i molt coneixement del pa que s’hi dona. Despentes —amb equanimitat capaç de descriure les raons íntimes dels personatges més execrables— es mostra molt informada, fins i tot en el terreny musical més «destroyer», àmbit tradicionalment masculí. També en el terreny dels sense sostre, en el qual Subutex s’hi veurà abocat definitivament.
Vernon se instala en un trozo de acera. Laurent le aconsejó las panaderías, porque la gente paga en efectivo y sale con monedas. Pero los sitios buenos ya están cogidos. Vernon se instala en una plaza, contra una pared, hasta que una señora de la limpieza le pide amablemente que se desplace unos metros, «es un colegio, ya sabe, están a punto de salir, aquí molestará… si fuera tan amable de moverse hacia allá». Se aparta un poco y se sienta entre una librería y una floristería, a unos metros de una tienda de comida ecológica. Extiende la mano apoyando el brazo en la rodilla, con la espalda apoyada en la pared. Sus pensamientos se disparan. Le pican las mejillas, no está acostumbrado a llevar barba. Le invade su propio olor. No es desagradable.
No sé vosaltres, però jo ja m’he demanat el segon capítol. No tinc ni idea quin serà el resultat qualitatiu final de la trilogia; però la primera baula ja la justifica. [Els acèrrims fixeu-vos en l'etiqueta de l'apunt.]
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada