El drama criminal «Broadchurch», sortit de la ment de Chris Chibnall, va debutar durant la primavera de 2013 a la cadena ITV i va captivar les audiències d’immediat. Un cop acabat l’any fou considerat per molts com el millor serial televisiu de la temporada i raons no en faltaven, començant per un punt de partida irresistible: la mort violenta d’un infant d’onze anys. Ja el primer capítol ens impactava amb la potent imatge del petit Danny Latimer jacent a la platja al peu d’uns imponents penya-segats blancs.
El primer encert de la sèrie era la seva ambientació en un poble imaginari de Dorsey (el Broadchurch del títol) amb vocació per l’estiueig amable i pintoresc. El petit port, les platges, els penya-segats i les casetes dels vilatans propiciaven la imatge de postal que tan be podia contrastar amb la negror d’una intriga criminal amb possible rerefons pedòfil.
El fet que a les petites comunitats tothom es conegui facilita l’arma de doble fil de la solidaritat entre veïns, però també la de la desconfiança. A «Broadchurch» hi veurem desfilar gran part de les forces vives del poble: els policies (per descomptat), l’editora del diari local i el seu únic repòrter, l’encarregada de l’hotel, el propietari del quiosc i de la botiga de records, el jove reverend, el lampista i el seu ajudant, un instal·lador d’una companyia telefònica i la vella misteriosa que passeja el seu gos.
Els magistrals guions controlaven tant el pausat desenvolupament de la intriga com l’estudi de la psicologia dels personatges. A «Broadchurch» (almenys a la seva primera temporada) res no feia pudor de manipulació i la trama es desplegava natural, gairebé orgànica. Només em grinyolava la introducció d’algun element paranormal que francament no feia cap falta.
Com passa a la majoria de les produccions britàniques, els actors ho són tot, i aquí no fallen. Encapçala el cartell la prodigiosa Olivia Colman com a detectiu Ellie Miller. La que serà la reina Isabel a les temporades 3 i 4 de «The Crown», és una actriu de meravellosa amplitud de registres, com demostrarà tot al llarg de la sèrie, capaç de passar de la comèdia al drama sense perdre ni un àpex de credibilitat. El mitja cerilla del David Tennant fa el paper del policia traumatitzat per un cas que no va saber resoldre. Fa patir molt perquè sembla tísic. En papers destacables Jodie Whittaker, que protagonitzava el tercer episodi de «Black Mirror» i Vicky McClure, aquí una periodista vinguda de Londres, allà la protagonista principal de «In the Line of Duty».
Com un encert no pas menor, l’islandès Olafur Arnalds firmava una banda sonora electrònica i melangiosa, capaç de convèncer a un estol d'ànimes sensibles.
La primera temporada de «Broadchurch» havia finit amb el culpable identificat i un èxit de públic pel qual molts altres assassinarien. La segona temporada, estrenada el gener de 2015, tingué la mala idea de fer que l’assassí confés se’n desdigues i que haguéssim de repassar tot el procés ja conegut de la primera temporada. Com a subtrama complementària es revisava el cas que va deixar traumatitzat el detectiu interpretat per David Tennant (encara necessitat de vitamines).
Aquest «Broadchurch 2.0» comptava amb algunes virgueries de moviment de càmera i amb dos noms de prestigi com són els de Charlotte Rampling i Marianne Jean-Baptiste (revelada al «Secret i mentides» de Mike Leigh). Tot plegat constituïa un cert anticlímax amb sensació de repetició.
La tercera temporada girava entorn la violació d'una dona i d'alguna manera recuperava el muscle de la primera temporada, però ja no la seva màgia. Amb les irregularitats ja indicades, "Broadchurch" continua sent un clàssic de la televisió criminal.
El primer encert de la sèrie era la seva ambientació en un poble imaginari de Dorsey (el Broadchurch del títol) amb vocació per l’estiueig amable i pintoresc. El petit port, les platges, els penya-segats i les casetes dels vilatans propiciaven la imatge de postal que tan be podia contrastar amb la negror d’una intriga criminal amb possible rerefons pedòfil.
El fet que a les petites comunitats tothom es conegui facilita l’arma de doble fil de la solidaritat entre veïns, però també la de la desconfiança. A «Broadchurch» hi veurem desfilar gran part de les forces vives del poble: els policies (per descomptat), l’editora del diari local i el seu únic repòrter, l’encarregada de l’hotel, el propietari del quiosc i de la botiga de records, el jove reverend, el lampista i el seu ajudant, un instal·lador d’una companyia telefònica i la vella misteriosa que passeja el seu gos.
Els magistrals guions controlaven tant el pausat desenvolupament de la intriga com l’estudi de la psicologia dels personatges. A «Broadchurch» (almenys a la seva primera temporada) res no feia pudor de manipulació i la trama es desplegava natural, gairebé orgànica. Només em grinyolava la introducció d’algun element paranormal que francament no feia cap falta.
Com passa a la majoria de les produccions britàniques, els actors ho són tot, i aquí no fallen. Encapçala el cartell la prodigiosa Olivia Colman com a detectiu Ellie Miller. La que serà la reina Isabel a les temporades 3 i 4 de «The Crown», és una actriu de meravellosa amplitud de registres, com demostrarà tot al llarg de la sèrie, capaç de passar de la comèdia al drama sense perdre ni un àpex de credibilitat. El mitja cerilla del David Tennant fa el paper del policia traumatitzat per un cas que no va saber resoldre. Fa patir molt perquè sembla tísic. En papers destacables Jodie Whittaker, que protagonitzava el tercer episodi de «Black Mirror» i Vicky McClure, aquí una periodista vinguda de Londres, allà la protagonista principal de «In the Line of Duty».
Com un encert no pas menor, l’islandès Olafur Arnalds firmava una banda sonora electrònica i melangiosa, capaç de convèncer a un estol d'ànimes sensibles.
La primera temporada de «Broadchurch» havia finit amb el culpable identificat i un èxit de públic pel qual molts altres assassinarien. La segona temporada, estrenada el gener de 2015, tingué la mala idea de fer que l’assassí confés se’n desdigues i que haguéssim de repassar tot el procés ja conegut de la primera temporada. Com a subtrama complementària es revisava el cas que va deixar traumatitzat el detectiu interpretat per David Tennant (encara necessitat de vitamines).
Aquest «Broadchurch 2.0» comptava amb algunes virgueries de moviment de càmera i amb dos noms de prestigi com són els de Charlotte Rampling i Marianne Jean-Baptiste (revelada al «Secret i mentides» de Mike Leigh). Tot plegat constituïa un cert anticlímax amb sensació de repetició.
La tercera temporada girava entorn la violació d'una dona i d'alguna manera recuperava el muscle de la primera temporada, però ja no la seva màgia. Amb les irregularitats ja indicades, "Broadchurch" continua sent un clàssic de la televisió criminal.
Les dues primeres temporades són excel·lents, la tercera, mira. Però els actors estan espectaculars. Una gran sèrie, en general.
ResponEliminaTrobo que a la segona espremien massa la trama de la primera. Els actors sí, excel·lents.
EliminaLa primera temporada és genial. L'Olivia Colman i la Jodie Whittaker em van encantar, ja des del primer capítol, que té una gran intensitat dramàtica que segueix tota la temporada. Aquí m'agrada molt el pes del drama familiar, que sol ser quelcom secundari en les la majoria de sèries criminals. La segona temporada també la vaig trobar prou bona, tot i que admeto les faltes que li veus. I com dius, la tercera sembla que torna a l'esperit de la primera, el drama de la víctima és molt intens, crea molta empatia. Però el culpable... Em vaig indignar. No vull dir perquè per no aixafar la guitarra a ningú, però no em va agradar gens. Molt artificial.
ResponEliminaTot i així, és una boníssima sèrie.
Em declaro fan total de la Colman. I tens raó que el desenllaç de la tercera temporada no està a l'altura.
EliminaApunta'm a la llista de fans.
ResponElimina"Broadchurch" té molts padrins.
Elimina