Tres de Tennessee

Tota la vida pensant que el títol A Streetcar Named Desire era metafòric, però resulta que sí, que a Nova Orleans hi havia un tram que anava a Desire Street. Són els problemes d’arribar tard als clàssics, tot i que el valor simbòlic del títol també devia figurar entre les intencions de Tennessee Williams, malgrat que el nom del carrer sembla que prové d’una tal Desirée Gautier. Sigui com sigui, el film d’Elia Kazan està a l’altura de les meves expectatives i de la seva reputació.

Encara que hi hagi algunes escenes d’exteriors per airejar la xafogor opressiva del pis dels Kowalski, no hi ha dubte que som davant de l’adaptació d’una obra teatral i per tant el treball dels actors és primordial. Aquí un jove Marlon Brando de vint-i-sis anys roba totes les mirades, més per presència bestial que per tècnica, tot i que el film pertany a Vivian Leigh, perfecta en el paper de senyoreta cursi vinguda (molt) a menys. Seguint la curosa partitura de Williams, Leigh aconsegueix un retrat colpidor de la davallada mental d’una dona que ha exhaurit totes les oportunitats que la vida li oferia.

Karl Malden i Kim Hunter completen a la perfecció el treball del duo protagonista, mentre que Kazan, que ja havia dirigit l’estrena a Broadway, aprofita el llenguatge cinematogràfic per oferir-nos els actors en plans mitjans exquisidament compostos. Al resultat final poques pegues se li poden posar.

No totes les adaptacions de Tennessee Williams poden assolir la perfecció de la de Kazan. Richard Brooks, que va apanyar-se força bé (o almenys així ho recordo) amb La gata sobre la teulada de zenc, crec que no la va encertar amb Sweet Bird of Youth/Dolç ocell de joventut. Les dues obres compten amb la presència (i quina presència!) de Paul Newman i la de Madeleine Sherwood a més de presentar una família patriarcal típica del Sud. Aquí acaben les similituds.

Paul Newman torna al seu poble, d’on va marxar per buscar fortuna en el món del cinema. Malgrat que arriba acompanyat d’una estrella en decadència amb la qual fa de gigoló, pretén recuperar la seva xicota de tota la vida, en contra de la voluntat de la seva família. La trama ve ben farcida de detalls escandalosos —drogues, servitud sexual, corrupció política, avortament— el que explicaria l’èxit que va tenir quan es va estrenar l’any 1962; però la narrativa, amb uns flashbacks matussers, resulta molt deficient. El que ha envellit pitjor és l’actuació de Geraldine Page, irreal i histriònica com a dama de l’escena en hores baixes. I el que és absolutament inversemblant és que Newman faci el paper de fracassat en el món del cinema, quan ja es veu que a Hollywood se l’haurien d’estar rifant des del primer minut.

La nit de la iguana pertany a un vessant més simbòlic, més poètic de Williams, també més difícil de representar. Ocupa la figura central el reverend Lawrence Shanon, un home enfrontat amb déu i propens a totes les temptacions terrestres. Lamentablement Richard Burton en fa una composició atropellada i superficial. Juntament amb el personatge de Sue Lyon, encasellada en una caricatura de Lolita, constitueixen la part més fluixa d’un film que té algunes virtuts. John Huston, a qui no associaries amb l’univers neuròtic de Tennessee Williams, sembla còmode en la localització mexicana a Puerto Vallarta. I ofereix a la seva amiga Ava Gardner el paper més humà i creïble de l’obra, un dona generosa que és també tota sensualitat, capaç de fer-nos creure el detall més ridícul de la peça, els dos mansos tocant les maraques. Tampoc desentona Deborah Kerr, fent una vegada més de puritana patidora, un paper que podia representar fins i tot adormida. Amb tot, amb el rom i el coco i les iguanes, la pel·lícula deixa un bon record.