La Segona Perifèria, abril de 2023
La documentalista i escriptora Anna Pazos reuneix a Matar el nervi una sèrie de cròniques sobre els seus anys formatius i de recerca d’un lloc i un ofici, un període de temps que abasta grosso modo la tercera dècada de la seva vida. Es tracta en general d’experiències poc habituals a on la protagonista hi va a parar guiada per un esperit inquiet i aventurer. Així ho anuncia ja la seva estada, gràcies a una beca Erasmus, a la dilapidada ciutat de Tessalònica, lluny de tots els circuits turístics i amb una llarga història esborrada per segles de desídia. Entre les previsibles penúries dels pisos d’estudiants, amb la seva càrrega de sexe, drogues i desgavell logístic —que Pazos narra amb realisme poc afalagador—, l’autora troba moments per perseguir el minvant passat sefardita de la ciutat.
El següent capítol, Shiksa, narra l’estada d’uns mesos a Israel i, degut a la situació present, cobra un especial interès. L’escriptora hi va a visitar un amic que viu a Tel-Aviv però aviat queda captivada per la complexa realitat del país.
Va ser un cop allà que va començar a produir-se el miratge. Arrossegant la maleta pels carrers bruts i insondables de Tel-Aviv vaig sentir aquella sensació d’il·limitació, possibilitat i urgència que en endavant buscaria com un elixir preciós i que s’aniria fent més i més rara a la vida, fins que per fi va esdevenir monòtona i previsible i va perdre l’atractiu.
Sense prejudicis ni partidisme i lluny d’extraure’n grans teories geopolítiques, l’autora descriu l’estranya banalitat del dia a dia i el més que curiós capteniment de les persones que hi va trobant, des de la llibretera que odia el seu propi país i insulta els clients que li demanen autors hebreus, fins al company de pis, americà i fill d’un sionista, que passa els dies tocant blues i pintant retrats de rabins. Menció especial mereixen els turistes de l’activisme que emprenen tours pels Territoris Ocupats i adormen la seva mala consciència amb unes pantomimes de resistència perfectament calculades.
A la tercera part es narra la travessa de l’oceà Atlàntic en un veler, mentre la relació de Pazos amb un fotògraf que li dobla l’edat va desintegrant-se. Després, un capítol amb anècdotes sobre l’estada a Nova York fent de documentalista pel New York Times, que podria ser la part més convencional si no fos per la visió tan poc convencional que té la cronista. Així, no deixa de ser curiós contemplar els ecos del «Procés» des de l’altra costat de l’Atlàntic, o la mirada escèptica al moviment «me too» quan s’aplica amb rigor de fanàtic.
Les denúncies a les xarxes es multipliquen, sortides d’una fúria col·lectiva que sembla emergir d’un endormiscament mil·lenari. El moment té una energia caòtica, sorprenent i temptadora que fa venir ganes de formar-ne part. Furgo en el meu passat a la cerca d’alguna experiència que m’hi pugui alinear; res no sembla estar a l’altura. No hi ajuda que la línia sigui tan difusa. Comptaria, l’antic company de feina que em triplicava l’edat, em trucava ben entrada la nit i em deixava ampolles de vi a l’escriptori? El grec patriota que em va perseguir des de Nis fins a Belgrad quan vaig viatjar-hi sola als vint anys? Totes les vegades que he follat sense ganes, esperant resignada que l’home acabi, per evitar la incomoditat d’haver-lo de rebutjar?
Tanca el llibre un conjunt de històries desordenades i de propòsit poc clar sobre la família de l’autora, segurament la part més prescindible del llibre. Queda de tot plegat una ment d’intel·ligència poc convencional i una llengua precisa, accessible, que convida a la reflexió: un bon primer llibre narratiu que es llegeix d’una tirada.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada