Traducció de Josep Alemany
La Segona Perifèria, setembre del 2023
Antoine Volodine és el pseudònim més emprat per Jean Desvignes (Chalon-sur-Saône, 1950), autor molt prolífic que era pràcticament inèdit aquí fins que La Segona Perifèria no s’hi va posar a fer-lo conèixer. Adscrit per la crítica a la ciència-ficció, la fantasia o el realisme màgic, Volodine ha declarat que el que fa és post-exotisme. No sé, malgrat les seves explicacions, diria que aquest moviment inventat és una manera elegant de demanar que no l’emprenyin amb temptatives de classificació.
Tampoc tinc clar si Àngels menors del 1999 pertany o no al corrent post-exòtic, però sí que sé que és un llibre insòlit i fascinant. Consta de 49 fragments de prosa —Volodine els anomena «narrats»— cadascun encapçalat pel nom d’una persona (Varvalia Lodenko, Evon Zwogg, Sengül Mizrakiev…) a qui l’autor anomena explícitament «àngels menors» a l’índex. Aquests àngels no sempre centren l’episodi i de vegades la seva menció és purament testimonial. Igualment el narrador sembla anar variant i, quan és introduït, relativitza la seva identitat:
Jo no era ni venedor ni comprador. Quan dic «jo» em refereixo, evidentment, a en Khrili Gompo.
Jo tenia la impressió que, igual que abans, em podien arrabassar la felicitat en un tancar i obrir d’ulls, sense avisar. Dient «jo», aquí assumeixo sobretot la identitat d’en Sorghov Morumnidian.
El que s’explica també és vague, mancat de context, un univers post-apocalíptic en el que sobreviuen alguns humans entre bassals d’aigua contaminada i núvols de pols roja. Serem testimonis d’activitats incomprensibles, expedicions de propòsit ignot i trobades entre desconeguts. Només la gradual lectura d’aquests «narrats», amb la reaparició de noms i situacions ja mencionats abans, va configurant un simulacre de realitat en la qual, per exemple, s’està reinstaurant el capitalisme després d’haver triomfat la revolució; on unes iaies d’inaudita longevitat formen escamots armades amb carabines i un espia (Khrili Gompo) penetra en un món paral·lel per apnea.
Si tot això sona descoratjador, cal dir que el conjunt és progressivament fascinant i amb un punt de misteri que no deixa d’intrigar. Està escrit a més amb una prosa de qualitat, evocadora i sorprenent, amb una petja que no és fàcil d’oblidar. Encara que sigui per recuperar-la en somnis.
Era un d’aquests somnis en què no passa res veritablement esfereïdor, però en què vius cada minut amb un fort sentiment de malestar. La ciutat es mantenia sempre crepuscular, tant se val l’hora que fos; era fàcil perdre-s’hi; alguns barris havien desaparegut sota la sorra, d’altres no. Cada vegada que mirava el que passava al carrer, hi veia morir ocells. Baixaven en vol planant, rebotaven a l’asfalt amb un soroll patètic i, al cap d’un moment, deixaven de retorçar-se.
Em vaig instal·lar en aquest somni i en aquesta ciutat. Hi havia milions de cases abandonades, les portes havien servit de llenya, com a tot arreu; per això, si volies trobar un cau decent, calia buscar en els racons menys accessibles. Em vaig apropiar un pis de tres habitacions arran de les dunes vermelles. L’existència prosseguia, no era ni perillosa ni agradable. Ells em van encarregar algunes activitats indefinides, tasques sense cap ni peus, i, a l’últim, em van assignar una feina estable amb els incineradors. Dic ells perquè sembli que hi havia una organització social, però en realitat estava sol.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada