El film narra la història d’una d’aquestes famílies despietades i sense escrúpols que van prosperar per la via de l’assassinat selectiu. No és un espectacle reconfortant i un dels principals peròs que puc posar al film és que dediqui tres hores i mitja a descriure les anades i vingudes d’uns personatges que, o bé són botxins, o bé són idiotes i botxins. Hagués preferit un altre punt de vista que oferís algun equilibri moral davant de tanta ignomínia. I ja que he mencionat la durada, potser caldrà protestar davant d’un acte de prepotència que obliga a fer-nos passar 206 minuts clavats a la cadira. Tant les més temibles òperes de Wagner, com les epopeies de David Lean, disposen d’entreactes per buidar la bufeta, prendre una copa o fer una cigarreta. Francament, en una pel·lícula que es basa en una situació única com és aquesta, puc imaginar-me maneres d’aconseguir una versió molt més compacta. I, si Scorsese no vol renunciar a la prolixitat, que faci una sèrie; ja que, a l’hora de la veritat, aquestes obres maratonianes s’acaben consumint al caliu de la llar i el sofà, no pas a la sala de cinema.
Per altra banda cal dir que el llarg metratge flueix força lleuger, en primer lloc perquè hi passen moltes coses —més a la manera d’un mosaic que no com escenes extenses i de gran volada—, en segon lloc perquè Scorsese fa servir multitud de recursos —veus en off puntuals, flaixbacks, noticiaris en blanc i negre, programes radiofònics…— i de codis genèrics —western, investigació policial, cinema de gàngsters, escenes de judici—.
De l’àmplia panòplia d’intèrprets el que més em convenç és Robert de Niro, la imatge d’un ésser diabòlic amb façana d’afable benvolença. No és la primera vegada que fa aquest paper, però el cert és que el broda. En canvi, Leonardo DiCaprio sembla afectat per tots els tics del Mètode. Tampoc Lily Gladstone, a qui tothom sembla adorar, m’ha impressionat particularment. Com a víctima innocent és, per descomptat, l’únic agafador que té l’espectador enmig d’una munió d’éssers execrables, però (serà una qüestió cultural?) l’he trobada força inexpressiva.
Tenint en compte que la resposta majoritària a Killers of the Flower Moon ha sigut tirant a entusiasta, potser no m’hauríeu de fer gaire cas.
I ara me’n vaig a l’altre extrem de la carrera del director per veure per primer cop Alíce ja no viu aquí del 1974, el seu quart llargmetratge i, una raresa en ell, el retrat central d’un personatge femení (si no ho desmenteix Boxcar Bertha, pel·lícula seva que desconec). Alice és una jove vídua amb un fill d’onze anys que decideix posar-se en ruta per prosseguir amb la seva vocació de cantant que havia abandonat després de casar-se.
La història té un to realista, on ni el drama ni els tocs d’humor no es subratllen: una combinació fresca que sedueix l’espectador. Ellen Burstyn és vital per l’èxit de la cinta —amargada, coratjosa, resistent i finalment positiva— i és difícil imaginar-la sense ella. Al seu costat Diane Ladd, brillant com a cambrera bregada, i dues presències (Harvey Keitel i Jodie Foster) que dos anys més tard tornarien a coincidir a Taxi Driver. Kris Kristofferson fa d’amant ideal que no pot evitar proporcionar un final feliç.
Scorsese mostra la seva característica càmera inquieta (i fa alguns desastres amb el zoom). Identificat habitualment amb el món dels homes, aquí apareix sensible al maltracte femení, a la sororitat i a la falta de perspectives que ofereix el matrimoni, es podria dir que aconsegueix un film més aviat feminista. El que també és sens dubte és una cinta simpàtica, i això sí que no ho repetiria mai més en tota la seva carrera.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada