Aprofitant que hem anat a veure The Rocky Horror Show, que fa breu temporada a Barcelona (aneu-hi!), reviso The Rocky Horror Picture Show, la versió cinematogràfica dirigida per Jim Sharman que es va filmar el 1975, dos anys després de la seva estrena teatral. Si el musical escènic va contribuir a familiaritzar el públic amb el pansexualisme i les identitats de gènere fluïdes, la pel·lícula, per la seva major difusió, va fer la mateixa feina amb molta més eficàcia. Cinquanta anys més tard parlar d’obra de culte és quedar-se curt i les «performances» dels espectadors que acompanyen invariablement tant les posades en escena com les projeccions de la pel·lícula constitueixen un ritual d’obligat acompliment.
Superat de fa temps l’impacte transgressor que un dia va tenir, contemplo ara The Rocky Horror Picture Show amb l’afecte que em produeixen les barreges d’elements kitsch i camp. Tim Curry continua sent el «Sweet Transvestite» ideal i fa molta gràcia descobrir una gairebé desconeguda Susan Sarandon fent el paper de la ingènua. Hi ha bones cançons, especialment a la primera part, que és també la més interessant argumentalment. Al segon acte, després que Frank-N-Furter s’hagi enllitat amb Janet i amb Brad, l’acció esdevé excessivament confusa i conclou de forma explosiva, però sense gaire solta.
Però, és clar, no és aquest el tipus de cinema que s’hagi mirar amb un excés de sentit crític, sinó com a celebració pagana de la trempera universal.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada