Dies sense fum (5)

Si no em fallen els càlculs, aquest disset d’agost ha fet quatre mesos que no m’acosto una cigarreta als llavis. No veig el moment d’informar sobre aquest fet la doctora que fa el seguiment de la meva salut: necessito alguna paraula seva d’admirat recolzament, perquè la veritat és que aquesta abstinència té ben poques compensacions. Més aviat el contrari.

Un dels efectes secundaris de deixar el tabac és la recuperació del sentit del olfacte i descobrir a continuació que la vida put. Viure envoltat d’aromes distreu, impedeix la concentració, aclapara, sufoca. Especialment ara a l’estiu sota un règim de finestres obertes de bat a bat. El carrer fa olor a fregit, a ranci, a barbacoa, a alcohol revingut, a goma cremada, a borrissols de pols i a pixum.

De nit somio que em fumo una cigarreta i el sentiment asfixiant de culpa comença molt abans que s’acabi el somni. Ni el despertar, amb la correcció perceptiva que comporta, m’allibera totalment. Em sento obligat a alguna cerimònia d’expiació.

Potser passar les vacances de nou a Alemanya ha estat, en aquest moment de les nostres vides, un error. Contra el que es podria pensar, Alemanya és un país massa permissiu amb els fumadors (igual que Itàlia no ho és, i aquest seria un bon punt de partida per revisar certs tòpics). Els aeroports i les estacions de tren privilegien espais pels amics de la nicotina. A totes les ciutats hi ha bars que anuncien des del seu llindar que els fumadors són benvinguts (i que peti la resta, si no s’hi avé). El fum del Marlboro t’agredeix en creuar-te amb qualsevol vianant a qualsevol vorera. Josep i jo fem la petita paròdia dels intransigents, quan en realitat som uns nostàlgics (pecat freqüent que anuncia les pròpies vellúries).

Com ja he dit una mica abans, quina gràcia té tot aquest patiment? Haurem de trobar el consol d’aquí vint anys, quan apuntem al nostre bloc personal que l'emfisema no figura entre les nostres dolences? Tot plegat això de deixar de fumar és com la religió catòlica: el benefici és hipotètic i llargament postergat, però de moment la vida és molt menys divertida.