Barricades i llàgrimes

Prostituta en deshabillé i figura crística: hivern.

Primer les advertències. La novel·la de Víctor Hugo “Les misérables” em sembla un dels llibres més matussers i indigestos que m’han passat per les mans. Tampoc els musicals teatrals constitueixen el gènere que més aprecio. I, en tercer lloc, l’Oscar al millor director que va guanyar l’any passat Tom Hooper em va semblar exagerat per a una pel·lícula tan correcta i amable amb el públic com fou “El discurs del rei”. Amb aquests antecedents, es comprendrà que m’hagi acostat a “Les misérables”, la pel·lícula que adapta el musical de Claude-Michel Shonberg i Alain Boublit, versió de la novel·la homònima d’Hugo i que dirigeix Hooper, amb les degudes precaucions; reticències que foren vençudes tot d’una per un espectacle més que respectable i que proporciona dues hores i mitja de diversió de la més vella escola.

Sí, no es pot negar, “Les misérables” (el film) és melodramàtic en excés, més ple de peripècies del que el seu metratge hauria d’admetre i no s’enduria mai un premi a la subtilesa; però al cap i a la fi aquests defectes ja es trobaven a les pàgines d’Hugo, que són a més d’un didactisme messiànic de difícil digestió. Hooper ha optat per una visió que no intenta dissimular l’origen teatral i potencia els primers plans, cosa que funciona molt bé en els moments introspectius, però que ofega les escenes de conjunt. Per contra, l’ús de la càmera en mà no rutlla gairebé mai. La molt publicitada decisió de gravar els actors cantant en directe mentre actuen (tècnica poc freqüent a l’actualitat, però de llarga tradició al cinema) ja indica l’interès per donar prioritat a la veritat dramàtica sobre la bellesa melòdica, de vegades amb resultats espectaculars.

Aquí serà de justícia mencionar la Fantine d’Anne Hathaway, paper molt breu però que amb el seu “I dreamed a dream” aconsegueix que ni un sol lacrimal quedi eixut i, de passada, una nominació a l’Oscar que ja té gairebé guanyat. Una altra interpretació excel·lent és la de la desconeguda Samantha Banks, que defensa l’Éponine que ja havia fet en escena amb una desimboltura que no sempre demostren altres companys de repartiment més il·lustres. Hugh Jackman (Jean Valjean), consumat (i guardonat) intèrpret de musicals al teatre, se’n surt força bé, més pel seu instint dramàtic i per la intel·ligència amb el que l’administra, que per les seves virtuts vocals.

En canvi l’inspector Javert de Russell Crowe, que ha rebut una mica injustament totes les bastonades, és certament qui ofereix les pitjors prestacions musicals, però no fa ni molt menys una mala interpretació. El Marius d’Eddie Redmayne és molt decent, més pel seu costat heroic que pel de jove enamorat d’una Amanda Seyfried (Cosette) a qui sempre més relacionaré amb aquella fastuosa bajanada de “Mamma mia!” Els Thenardier que componen Sacha Baron-Cohen i Helena Bonham Carter són del tot oblidables, tot i que cal reconèixer que la forma com Tom Hooper presenta la seva gran escena mitjançant primers plans no els afavoreix gens. Deixeu-me afegir que el Gavroche de Daniel Huttlestone no grinyola gens ni mica —fita considerable per a un actor infantil que, a més, canta—; i, anècdòticament, que Colm Wilkinson, qui fou el primer Valjean londinenc, interpreta aquí el petit paper del bisbe de Digne.

Si no ho he dit amb totes les lletres, crec que ho he insinuat: aquesta és una pel·lícula ben poc rodona, on s’hi poden trobar tota mena d’imperfeccions i desequilibris. De vegades peca de sòrdida i grollera (a la taverna dels Thénardier i a les clavegueres), d’altres d’extremadament teatral (l’enclavament de la barricada constitueix un monument al cartró pedra) i, les pitjors, de geogràficament incongruent (en Josep m’ha fet adonar que hi ha escenes filmades a Greenwich (UK) (!!!)). I, si hi penses una mica, per què l’espectador ha d’aplaudir una revolució de pa sucat amb oli de la qual ningú no li ha explicat els detalls polítics? (Bé, sí, perquè el director de casting ha escollit els líders pel seu sex appeal).

Sí, sí, ja podem riure: aquesta tarda, quan la cosa anava acabant, al cinema Verdi el respectuós silenci només era interromput pel frec dels mocadors d’urgència i per les llàgrimes que aterraven sordament a la moqueta. No pas mèrits menors en temps tan descreguts. En cas que decidiu anar-hi, hidrateu-vos abans, hidrateu-vos, i ploreu de gust, que la pel·lícula s’ho val.