Lübeck és Nobel

La ciutat de Lübeck, ves a saber el perquè, atrau els premis Nobel. El primer que ve al cap és Thomas Mann, nascut aquí l’any 1875 i que rebé el Nobel de Literatura l’any 1929. És recordat a la Buddenbrookhaus de la Mengstraße (foto superior), que va ser la casa dels seus avis paterns i que li serví com a inspiració per allotjar la família protagonista de la seva novel·la “Els Buddenbrook”. Actualment l’edifici acull dues exposicions, una sobre els Buddenbrook que intenta reflectir la forma de vida d’una família burgesa d’entre segles, l’altra sobre la pròpia família Mann, una família tan carregada d’escriptors i de traumes que constitueix per ella sola la seva millor novel·la.

Confesso que no vaig passar de la botiga de la planta baixa, molt ben assortida de tota la producció literària dels Mann (Thomas, però també Heinrich, Erika, Klaus i Golo). En general no tinc tirada a visitar els museus l’incentiu del qual és la seva relació amb alguna figura històrica: no tendeixo a mitificar. Bona prova d’això és que encara és l’hora que visiti la casa de Dickens a Londres.

Per això tampoc vam visitar la Günter Grass-Haus. No, el premi Nobel de Literatura de 1999 no va neixer a Lübeck sinó a Gdansk (el 1927), però ha passat aquí llargues temporades i en l’actualitat viu als seus afores. En aquest cas és possible que la visita de la casa presenti un plus d’interès, atès que Grass és també un notable artista plàstic i s’hi exhibeixen nombrosos dibuixos i gravats.

Com que plovia a bots i barrals i la visita era gratuïta sí que vam entrar a la Willy-Brandt-Haus inaugurada el 2007. Una molt didàctica exposició ens va fer recordar aquesta emblemàtica figura nascuda a Lübeck el 1913 i que va rebre el Nobel de la Pau el 1971. Potser els vint anys que han transcorregut des de la seva mort han obscurit una mica els detalls d’una vida veritablement llegendària.

Fill de mare soltera, batejat com a Herbert Ernst Karl Frahm, periodista a la Guerra Civil Espanyola, lluitador antinazi durant els anys 30, obligat a exilar-se a Noruega i prendre el seu nom de guerra pel que és conegut per la Història, alcalde de Berlín Occidental en el punt més àlgid de la Guerra Freda, canceller d’Alemanya entre 1969 i 1974, líder dels socialistes alemanys entre 1964 i 1987, partidari del diàleg amb el Bloc Soviètic, col·lega de Kennedy i de Felipe González, conciliador definitiu en caure de genolls davant del monument a l’alçament del Ghetto de Varsòvia. Tots aquests detalls els havia sabut i els havia oblidat; però he de reconèixer que, independentment d’ideologies, sembla que figures tan prenyades de significat com la de Willy Brandt pertanyen totalment al passat i que, vist el pa que s’hi dóna, trigaran a retornar. M’alegra saber que poc abans de morir fos testimoni de la reunificació de les dues Alemanyes.