Fatiga i fàstic a Facebook

No he estat mai gaire enlluernat per Facebook i el considero sobretot com un mitjà més on propagar aquest bloc. Això no impedeix que hi entri cada dia i hi perdi uns minuts de la meva vida contemplant acudits més o menys graciosos, fotos de costellades i diversos exercicis de demagògia fàcil. De tant en tant, gairebé un cop al dia, descobreixo l’enllaç a un article veritablement interessant i potser per això ja hauria de justificar la plataforma; però és que, per contra, cada dia hi trobo també més motius per donar-me de baixa. En detallaré alguns.

Les “causes”
Tens notícies d’alguna injustícia que cal denunciar? Creus que s’ha de defensar un projecte determinat? Vols fer sentir la teva veu? De motius no et faltaran per muntar una plataforma i començar a recollir firmes entre les teves amistats que, al seu torn, propagaran la petició a les seves amistats i l’estendran exponencialment com el fenomen víric que genuïnament és. Exemples a l’atzar: a favor de la prohibició de les curses de braus a Catalunya; contra l'espoli de la selva amazònica; el català, llengua oficial de la Unió Europea; condemna de l’atemptat que va patir una nena afganesa; protegim el llangardaix morat de La Gomera; volem un carrer a Barcelona dedicat a Justin Bieber…

Aquesta activitat de forma piramidal que tant recorda l’antiga cadena de la pesseta certament ajuda a relacionar-se amb els amics, tot i que, si se n’abusa, pot produir sentiments d’aversió. I el que ningú no m’ha explicat fins ara és per a què serveixen totes les firmes recollides. Hi ha una finestreta on presentar-les? Per què de vegades l’objectiu és recollir-ne 1.000 i d’altres cal obtenir-ne 25.000? Hi ha algun substrat real en la tasca o es resumeix tot a una rendició col·lectiva al pensament màgic?

Els avisos legals
Per molt que t’ho expliquin, ningú no acaba de tenir clar com funciona això de la seguretat i la privacitat a Facebook. Jo, per si de cas, procuro no penjar-hi ni el número del meu compte corrent ni cap foto comprometedora (la feinada que tindria per fer-me’n una!) Com, per altra banda, no em guanyo la vida ni amb els meus escrits ni amb les meves fotos, em preocupa relativament poc l’ús que se’n pugui fer.

De totes maneres corren tantes notícies contradictòries sobre les condicions d’ús sempre canviants de la plataforma i hi ha tantes veus apocalíptiques que adverteixen que, per poc que ens descuidem, ens robaran l’ànima, que un clima de paranoia es dissemina entre els usuaris de forma permanent. Així, cada tants mesos tothom sembla posar-se d’acord per publicar al seu mur un text d’aparença legal on proclama la propietat dels materials publicats de l’usuari i amenaça qui infringeixi el copyright amb malvestats sense fi. Aquests textos, que ningú no sap dir d’on ha sortit el motllo original, acaben demostrant-se de nul·la validesa legal. Per això deprimeix observar com gent, que habitualment exhibeix un criteri fiable, es lliura a pràctiques equivalents a la d’encendre un ciri a Santa Rita.
 

Les falsificacions 

Tenen una llarga tradició (recordeu l’apòcrif adéu a la vida de García Márquez de fa tants anys?), però cada vegada trobo que n’hi ha més. Aquests dies són populars per exemple:

• una carta de Júlia Otero defensant el sobiranisme
• una foto d’un membre de Ciutadans vestit de legionari i amb una bandera preconstitucional
• un fragment delirant de les memòries de José María Aznar

Per descomptat, totes tres notícies són falses; però gairebé ningú es molesta a verificar-les i tothom s’afanya a compartir-les amb l’alegria pròpia de qui veu confirmades les seves idees. És particularment preocupant quan qui les penja al seu mur és un professional dels mitjans de comunicació, un fet que passa més sovint del que podríeu pensar. I ja m’acaba de deprimir quan algun comentarista adverteix educadament de la falsedat de la notícia i els comentaristes posteriors insisteixen en les desqualificacions, gens disposats a que la realitat els espatlli el linxament. 

La desmemòria

Aquell muntatge fotogràfic del rei i l’elefant, la primera vegada em va fer gràcia; a la tercera que me l’ensenyen, començo a sentir simpaties per la casa reial. I encara és pitjor quan l’acudit reapareix sis mesos més tard (sí, sempre n’hi ha de despistats). No crec que amb 170 “amics” la meva agenda social de Facebook estigui particularment carregada, però he de reconèixer que no tothom funciona a la mateixa velocitat. Per això la rabiosa actualitat és un concepte fluctuant que per a segons qui pot abastar anys. Preveig un futur d’inacabables repeticions del fragment de les falses memòries d’Aznar i, la veritat, preferiria estalviar-m’ho.