Déu escriu best-sellers amb rengles torçats

No, no he llegit “Life of Pi”, novel·la de Yann Martel que va guanyar el reputat Man Booker Prize del 2002. Potser no ho he fet perquè sé que es tracta d’una al·legoria teista, gènere que m’atrau tant com una extracció dental sense anestèsia. I tanmateix no em podia perdre la versió cinematogràfica que acaba d’estrenar-se, per la simple raó que és Ang Lee qui la firma i jo, d’aquest director m’agrada gairebé tot, inclús els seus fracassos. A més, il·lustres crítics, gens sospitosos de creure en divinitats, afirmaven que el film era tècnicament i estèticament una meravella, que marcava un abans i un després en el llenguatge cinematogràfic comparable a “Avatar” (ves quin exemple!)

Els títols de crèdit, però, m’han fet activar tots els sistemes d’alarma: imatges perfectes d’un zoològic a l’Índia, una cançó pròpia de vídeo-clip de World Music, animals que es desplacen amb el primmirament deliberat de l’animació per ordinador i una papallona de bits perduda en un pla general (consell d’amic, en cintes posteriors a la Blancaneus de Disney, eviteu les papallones a menys que intervinguin directament a la trama). Jo, que conec tant Pondicherry com algun zoològic indi, puc assegurar-vos que la versió de Lee ha estat tan esterilitzada pel departament de direcció artística que ningú seria capaç de reconèixer-hi la veritable natura depressiva d’alguns zoos del subcontinent.

Deixant de banda les males impressions inicials, “Life of Pi” conté també males impressions secundàries, com ho és el seu marc narratiu, on un Pi adult des del seu exili a Montreal explica les seves experiències transoceàniques a un jove escriptor anònim (Yann Martel!) Aquest recurs narratiu no afavoreix de cap manera la implicació que l’espectador manté amb el film, i trenca implacablement els moments de més tensió.

Fa gairebé mandra explicar l’argument de “Life of Pi”, en realitat no ho faré. Durant els primers quaranta cinc minuts de pel·lícula se’ns explica la vida del protagonista i la seva família a Pondicherry, res de particularment motivador. Llavors amb el viatge en vaixell al Canadà comença la part espectacular del film, la que ha entusiasmat tothom. I sí, és innegable que els efectes especials són fabulosos, que el tigre de Bengala de nom Richard Parker no sembla en cap moment una imatge generada per ordinador, tal és la perfecció del seu realisme i que algunes de les imatges són insòlites. Dit això, la possibilitat de gaudi de l’espectador dependrà en gran part d’on situï la línia que separa el kitsch del que no ho és. Qui això escriu ho va trobar tot més aviat enfarfegador i rebuscat, clarament decantat cap al pòster “new age”. A més, tractant-se d’un cineasta tan humanista com Ang Lee, sorprèn el poc interès humà de la història, tot i que això ja sol passar amb les al·legories.

Finalment, mancat de la coartada estètica que a mi no m’ha funcionat, queda l’argument teològic, molest com un còdol a la sabata, però difícil de defugir. Atès que qualsevol intent de demostrar l’existència de déu —i “Life of Pi” n’és un cas flagrant i obscenament explícit— significarà un atemptat al meu sentit comú, no és sorprenent que la pel·lícula estigues predestinada a ofendre’m. Que la seva tesi vingui a dir que la vida, explicada amb la intervenció de la divinitat, crea millors històries, em sembla un cop particularment baix per a un amant de la ficció com jo em considero.