La culpa fou del txa-txa-txa (no pas del català)

La (pobra) llengua catalana ha generat una sèrie de danys col·laterals, dels quals no en té cap culpa, però que tots els seus usuaris hem de carregar sobre les espatlles, com si d’un pecat original es tractés. Bé, d’originalitat ja li’n queda poca als arguments que afirmen que el català és difícil, que els seus parlants el destrossem i que existeix una mesura àuria de perfecció només a l’abast dels escollits. Si aquesta cantarella persisteix, es deu en gran part a la nostra fluctuant autoestima, que es demostra més feble quan toca a les qüestions lingüístiques.

Albert Pla Nualart, qui durant 25 anys va fer de corrector a l’AVUI i que actualment és responsable lingüístic de l’ARA va escriure “Això del català” (labutxaca, març de 2011) per donar veu a un desig de simplificar la gramàtica de la nostra llengua. El subtítol ja ho diu ben clar, “Podem fer-ho més fàcil?” Per descomptat no el motiva un rampell frívol, ni una adhesió tardana a allò que s’anomenava “català light”, sinó més aviat apropar el català als seus parlants i evitar aquesta imatge imposant que tant espanta als forasters que han vingut per quedar-se. Els seus arguments són irreprotxables i es poden resumir de la forma següent: si hi ha normes de la gramàtica catalana que després de gairebé un segle de la seva redacció per part de Pompeu Fabra encara repugnen els seus usuaris, potser el problema és de les normes i no pas dels usuaris. D’exemples que il·lustren la tesi, Pla en cita un niu: l’indefugible “lo” neutre, l’abstrusa diferenciació entre “per” i “per a”, el canvi i caiguda de preposicions, les combinacions mai emprades de duets de pronoms febles…

L’origen d’aquestes normes, una interpretació no sempre acurada de la llengua dels nostres clàssics medievals, fou una aposta de Fabra qui, de totes maneres, mai no va excloure la seva revisió i eventual canvi. Han sigut alguns fabrians i el seu immobilisme, més que no pas el llegat del Mestre, els que han barrat el pas a una discussió a fons sobre els nostres fonaments gramaticals i resulta una mica trist que un llibre com “Això del català”, tan raonable i poc precipitat, pugui resultar escandalós per a alguns. Són aquells que consideren l’abandonament de qualsevol de les nostres regles enrevessades com una traïció a l’esperit de la llengua i una cessió al predomini del castellà. No sempre és així, com demostra el triple sistema d’adverbis de lloc (ací/aquí/allí), postulat per Fabra en evident calc del castellà, i que mai no ha fet fortuna entre els parlants.

Per descomptat, la penúltima paraula sobre aquestes qüestions la té l’Institut d’Estudis Catalans, però és tot un consol que algú amb coneixements i experiència, com és Albert Pla Nualart, reconegui que algunes normes abstruses caldria revisar-les i se solidaritzi de pas amb els soferts usuaris. El llibre es complementa amb un recull d’articles que l’autor va publicar a l’AVUI, articles que, a diferència del que és habitual en premsa quan es tracta de filologia, no són ni dogmàtics ni repressius, sinó que més aviat proposen preguntes obertes i ofereixen alternatives.

Possiblement al cor de tot catalanoparlant seriós resideix un filòleg aficionat, per tant no crec que a ningú se li escapi la importància d’aquest llibre, que tanmateix exhibeix també grans mostres d’humor. Abans de deixar-vos per avui, permeteu-me que citi el que diu Pla Nualart sobre una de les nostres espècies més malignes.

Els mestretites, una versió molt nostra del pedant, desconfien de la naturalitat. Viuen en la consciència del pecat i, tot i haver-lo purgat amb dolorosos rituals d’iniciació, no es deixen anar mai. Gasten una llengua tan correcta que costa d’entendre. De tant empollar la normativa l’han convertit en una cotilla que els fa caminar enravenats. 

Una característica dels mestretites és que corregeixen els altres, de vegades enmig d’una conversa, i que senten una gran satisfacció quan tot és molt complicat. El que els fa més por és que algú els ho simplifiqui, perquè llavors part del terrible esforç que han fet esdevé inútil.