Literatures de la literatura

“La noche en que Frankenstein leyó el Quijote” (Planeta, 2012) del valencià Santiago Posteguillo és una miscel·lània de curiositats literàries més o menys conegudes, destinades a un públic ampli i no gaire exigent. La seva lleugeresa i el to divulgatiu delata que foren publicades originalment (i en versió més reduïda) al periòdic llevantí “Las Provincias”. El millor que puc dir d’elles és que algunes de les anècdotes relatades no les coneixia i m’han convidat a investigar més al respecte. I, de les que m’eren familiars, sempre és bo recordar algun detall mig oblidat.

D’entre les històries a descobrir o recuperar: la invenció de l’ordre alfabètic; la discutida autoria de les obres de Shakespeare; l’assassinat i posterior resurrecció de Sherlock Holmes en mans del seu autor; els persistents fracassos editorials de Jane Austen i J. K. Rowling; el destí pòstum dels papers de Kafka; el caràcter de filla il·legítima de Rosalía de Castro; el negre oficial d’Alexandre Dumas; l’experiència a les trinxeres de  Raymond Chandler a la Primera Guerra Mundial; o la competició estèril entre Galdós i Guimerà per obtenir el Nobel.

Posteguillo, que ha fet la seva fortuna literària amb les novel·les històriques de romans, dramatitza aquests fragments amb un cert suspens (tot amagant el nom de l’escriptor retratat fins ben avançat l’article) i enormes dosis de “kitsch” (que s’encomana a les toves il·lustracions de Joan Miquel Bennasar i Josep Torres). Vegem, per exemple, a Max Brod el marmessor de Franz Kafka, en el punt que es disposa a cremar els manuscrits del seu amic:

De pronto, los ojos de Max se detuvieron sobre el título de aquel primer gran grupo de folios. Y las dos palabras le atraparon. Se reclinó en la butaca y, a la luz del fuego de la chimenea y de la pequeña luz de gas que tenía encendida, empezó a leer. A fin de cuentas, había aceptado quemarlos, pero no habían concretado que él no pudiera leer antes aquello que luego tendría que destruir. Y leer era como volver a recuperar un poco la voz inconfundible de Franz. El relato le atrapó. Max no paró de leer en varias horas. Era una novela inquietante, asfixiante y, sin embargo, no podía dejar de leerla.

No sé vosaltres, però jo això no m’ho crec de cap de les maneres, pur embelliment d’una realitat que devia quedar originalment en prosa. O en sentit contrari, aquests detalls naturalistes entorn de la creació d’”Arxipèlag Gulag”.

Brézhnev inspiró aire y algo de mocos. Arrastraba un estúpido resfriado que no parecía darle descanso.
—Ese manuscrito no debe salir nunca a la luz— respondió.

Només hi trobo a faltar una agent de KAOS. Enteneu ara perquè li tinc tanta mania a la novel·la històrica? I amb Posteguillo ni tan sols s’hi val la coartada d’una investigació ben documentada del passat: sense que jo sigui especialista en res li he pescat dues inexactituds flagrants. Parla d’Eisenhower com a president dels Estats Units durant la Segona Guerra Mundial, quan els presidents de llavors foren Roosevelt i, en menor mesura, Truman. També escriu que Charles Dickens treballà de nen en una fàbrica de sabates, quan en realitat es tractava d’una fàbrica de betum. Santiago, treu les teves urpes mercenàries de Dickens! (Això ha estat una exclamació retòrica).

Ah, i Frankenstein no va llegir mai el Quixot, però oi que el títol enganxa i ven? Encara que només sigui pels lectors de “Las Provincias”.