Tikopia

En aquest segon tram de la meva ofensiva illenca començaré per la petita Tikopia que un amable lector em va suggerir. La trobareu a l’oceà Pacífic, pujant per Austràlia a mà dreta; més en concret a 12º 18’ Sud i 168º 50’ Est. Es tracta d’una illeta menuda, d’origen volcànic (com delata el seu llac que abans fou un cràter), d’una mica menys de 5 quilòmetres quadrats, que dista de les Fiji —per citar veïnes conegudes— uns 1.100 quilòmetres.

El seu nom, que rima amb utopia (o amb distòpia, no ho he acabat de discernir), confirma la seva vocació d’experiment sociològic. Els europeus la descobrírem una vetlla del Sant Jordi de l’any 1606, gràcies al portuguès Pedro Fernández de Quirós; però sembla que ha estat habitada des de fa més de tres mil anys. La seva població actual —i probablement la dels darrers segles—és d’unes 1.200 persones que és la quantitat òptima per a una convivència sostenible. Aquesta preocupació per controlar la densitat de població ha conformat molts dels costums dels seus habitants, com per exemple un sistema intensiu d’agricultura o la silvicultura alimentària. Per aquest mateix motiu a principis del segle XVII foren sacrificats tots els porcs de l’illa ja que consumien excessius recursos naturals pel rèdit nutricional que proporcionaven.

Les maneres per mantenir a ratlla els perills de la sobrepoblació han donat peu a tota mena d’especulacions i llegendes sobre com s’efectua el control de la natalitat. Cada família s’ha d’alimentar exclusivament del que produeix el seu hort domèstic i, si els aliments no arriben per a tothom, es convida els parents celibataris que escullin el mètode de suïcidi que més els abelleixi. Només l’hereu té dret a tenir descendència i tota la resta de fills mascles han de procurar no fertilitzar cap femella. Els pobladors de Tikopia són per descomptat campions mundials del “coitus interruptus”. Però, si la mala fortuna vol que una femella sigui impregnada, aquesta es pressionarà el ventre amb una pedra calenta fins que es produeixi l’avortament. No es permet que els adults tinguin més descendència, quan el seu fill gran arriba a l’edat de casar-se. Cada vegada que neix un infant, el seu pare decideix si ha de viure o no, segons com està de ple el rebost. Si és condemnat, se’l deixa jaure bocaterrós sobre la sorra de la platja fins que s’ofega i mor. Aquests nens no reben sepultura, ja que la seva existència no forma part de la vida illenca.

Aquestes paradisíaques tradicions dels Mars del Sud s’han vist alterades recentment pels avenços de la globalització. En l’actualitat tot el jovent que no té oportunitat de formar una família emigra a una altra illa de civilització més corrompuda, una d’aquelles que disposen de centres comercials amb H&M, cuina tex-mex i multicines. És una manera com una altra de sucar el melindro sense necessitat de causar un genocidi; però convindreu amb mi que el progrés és un fàstic.