Retrat de l’artista encara adolescent (2 de 2)

ABSTRACT: Continuo parlant de l’ex-cantant de The Smiths i del risible llibre que ha escrit sobre la seva vida.

Morrissey, segons pròpia confessió, és tan malastruc com la Jessica Fletcher; ja que gairebé tothom que se li apropa acaba mort en un futur perillosament immediat. Dins de la seva família, l’avi matern mor als cinquanta anys, quan ell és encara un nen; i una setmana més tard mor un oncle de 23 anys. Més tard són una tieta i un cosí els traspassats, i el seu enginyer de so i el director de quasi tots els seus vídeos; però també els músics Richard Keane i Sacha Distel o l’escriptor James Baldwin, als que acaba de conèixer. Són més, però ja m’he descomptat: Morrissey no es tracta amb celebritats, només pren nota de les seves defuncions.

Arriba un punt que Mike Joyce, l’antic bateria de The Smiths, demanda Morrissey i Marr perquè vol cobrar el 25% dels “royalties” per la venda dels discos del grup. La vetlla del primer dia del judici, l’advocada del cantant toca el dos per no reaparèixer mai més, detall que em sembla simptomàtic sobre el que significa tenir-lo com a client. Malgrat que ja col·legim des del primer moment que la sentència final fou desfavorable per l’autobiografiat, aquest dedica cinquanta (50) pàgines del llibre a descriure el judici, mentre dispara frases de vidriol al jutge, al fiscal i als seus tres ex-companys. Confesso que no me les vaig llegir totes i vaig abandonar aquella epopeia jurídica, apoteosi del tedi ploramiques, allà per la trentena pàgina.

Un altre punt on Morrissey destaca és el del “misteri” de la seva vida sentimental. Des dels inicis de la seva carrera, el cantant ha “mariconejat” a cor que vols: cobertes de discos amb retrats d’Alain Delon, Joe Dallessandro o Truman Capote, vídeos signats per Derek Jarman, cites de Wilde, amistat amb Allan Bennett, Nancy Sinatra, Michael Stipe, Elton John o Peter Wyngarde. I tanmateix, no tan sols s’ha resistit a reconèixer la seva homosexualitat, sinó que gairebé s’ha declarat celibatari i verge. En el llibre arriba a confessar la seva relació (no simultània) amb una dona i un parell d’homes. A cadascun d’aquests humans no els hi dedica més de tres frases. Resumeix la història amb un d’ells amb la frase: “per fi tenia algú que em contestés el telèfon”. Es pot ser més ridícul? Sí, i tant!

En una entrevista a “The Guardian” (posterior a la publicació del seu llibre) Morrissey es declarava “humasexual”, o sigui que se sentia atret pels éssers humans. “Però, per descomptat, no gaires”, afegia.

Les últimes pàgines de “Autobiography” és una mena de transcripció de l’agenda del cantant, cúmul d’actuacions destinades a engruixir el llibre. Morrissey fa concerts aquí i allà (4.000 persones a Guadalajara, 2.000 persones a Nebraska, 85.000 al festival de Roskilde…), Morrissey triomfa pertot arreu; però quan torna al Regne Unit ningú no li reconeix els seus èxits i l’acusen de racista. Es pregunta perquè no l’estimen… 

Pot semblar que li tinc una mania especial al personatge. Puc jurar que no la hi tenia abans de llegir el llibre; però algú pot ser indiferent a coses tan llepades i vergonyoses com el que segueix?

Em retiro, sol, a Los Cabos, sec en una platja deserta al crepuscle —una barqueta rema cap a mi com si em vingués a trobar. Les onades es trenquen calladament, després sorollosament, després calladament, conversant entre elles. Un altre pelicà està morint a la platja, plegant les seves enormes ales al voltant del seu cap per portar més aviat la foscor, i ocultar-se de les gavines que miren. No per primera vegada embolico un pelicà moribund en grans tovalloles de platja i el porto a la recepció de l’hotel. No estan ni remotament interessats, però m’escolten forçadament quan els dic que pagaré el que calgui perquè amb suavitat se li llevi a aquest pelicà la seva dolorosa vida. M’asseguren que el duran a un veterinari local, però mentre m’allunyo ja m’imagino que l’inclouen al menú del sopar de demà. Ple de resolució i dignitat, he fet tot el que he pogut per un pelicà, el cap del qual probablement va ser tallat i llençat de nou al mar. 

Una cama varicosa apareix davant meu i el somriure esquerdat d’un venedor de cacauets apareix sobre la sorra blanca. La platja és privada, però no es pot aturar a un mexicà amb una missió. Una platja de nit és silenciosa amb secrets —finalment descansa dels horribles visitants diürns. Jo també m’enfonso a la fatiga, i és una fatiga que ara sento a tots els moments de la meva vida. Sota la llum de la lluna m’estiro a la sorra, sol, encara que parells d’ulls parpellegen en algun lloc distant, com gossos caçadors que han localitzat una presa coixa. Massa coses passen a la meva vida, i llavors mesos i mesos de no res. Sempre sóc al seient del darrere d’un cotxe, transportat a algun lloc, amb totes les meves pertinences etiquetades. Com si es pogués trobar paraules per descriure-ho! Però el cos arrossega amb ell la ment, i ens enganyem creient que tenim elecció.