Solitud

Quan el terreny de joc són les illes remotes, la paraula “solitud” pren tot el sentit; això és el que significa el seu apel·latiu noruec d’Ensomheden o el rus d’Oстров Уединения. La relativa proximitat a Nova Zembla (330 quilòmetres) o a l’arxipèlag rus de Terra del Nord (300 quilòmetres) ens la presenten enganyosament acompanyada; però el cert és que aquests vint quilòmetres quadrats de desolació àrtica no és el lloc més aconsellable on passar l’estona.

Fou descoberta el 26 d’agost de 1878 pel capità noruec Edvard Holm Johannesen que va ser qui la va batejar. Els russos, a qui pertany políticament l’illa, erròniament van sospitar durant molt de temps que Solitud era la primera baula d’un arxipèlag orientat en direcció al Pol Nord. El seu relleu és irrellevant, amb una alçada màxima de 30 metres i presenta algunes llacunes pantanoses, una d’elles prou gran com per fer-lo assimilar a un atol. Les temperatures al llarg de l’any són consistentment fastigoses, encara que durant els mesos de juliol i agost es pot gaudir d’una mitjana de 0ºC. En aquest temps d’estiu hi creix una mica de vegetació pròpia de la tundra.

Durant molts anys la Unió Soviètica hi tingué plantada una estació meteorològica, que un submarí alemany destruí durant la Segona Guerra Mundial, però que fou reconstruïda a la postguerra. Les instal·lacions foren abandonades definitivament l’any 1996; des de llavors Solitud està oficialment exempta de població humana. En la seva qualitat de reserva natural s’hi poden trobar però óssos polars, foques, morses i gran varietat d’aus.

Com passa cada cop més sovint en aquest planeta superpoblat on hi ha gent disposada a ficar el nas pertot arreu, Solitud rep visites esporàdiques d’eremites vocacionals i d’arqueòlegs del present que de segur fantasiegen davant dels retrats de Stalin i els pòsters de palmeres tropicals a tot color. O la barreja impossible de “Estació Polar Zebra” i “La Cosa”.