Tristan (i no el de Wagner)

A la classificació mundial de les illes deixades de la mà de déu l’arxipèlag de Tristan da Cunha ocupa una posició especial, el de la terra habitada més remota, o sigui la més allunyada de qualsevol massa continental. Uns 2.774 quilòmetres de res el separen del cap de Bona Esperança, mentre que Rio de Janeiro queda a 3.340 quilòmetres. La seva illa principal, que intencionadament també s’anomena Tristan da Cunha, ocupa uns poc espaiosos 104 quilòmetres quadrats —un quadrat de deu quilòmetres de costat, per entendre’ns—, o sigui que cal deduir que els seus diumenges a la tarda són particularment melancòlics.

Per curioses raons geopolítiques aquesta colònia britànica forma una unitat territorial amb les distants illes de Santa Helena i Ascensió, encara que de la més septentrional a la més meridional s’hi poden comptar 3.642 quilòmetres d’oceà Atlàntic, amb totes les seves onades incidentals i el seu color blau celest que es pot consultar a les pàgines de qualsevol atles. Aquesta unió contra natura es gestà a principis del segle XIX, quan Napoleó patí el seu definitiu exili a Santa Helena i la corona britànica decidí desplaçar guarnicions preventives a les illes “veïnes”, per un si de cas de nostàlgics de l’Imperi.

L’illa havia estat descoberta l’any 1506 per l’explorador portuguès Tristão da Cunha, que va tenir temps de batejar-la, encara que no la va poder trepitjar per les pèssimes condicions de les onades. Els colonitzadors posteriors adaptaren el nom a la fonètica anglosaxona i començaren a habituar-se a una illa no gaire hospitalària. La major part del territori l’ocupa el volcà actiu dedicat a la reina Mary (2.062 metres d’altura), sovint cobert de neu durant els mesos de l’hivern (austral). A l’única àrea plana de l’illa es troba la seva capital (i única conurbació digna de ser destacada), que du el meravellós nom d’Edinburgh of the Seven Seas, o sigui Edimburg dels Set Mars, perquè vingui i ho vegi Sant Robert Louis Stevenson. Des que sé que Edwin Heron Dodgson, el germà petit de Lewis Carroll, hi va treballar com a missioner anglicà, no trobo el moment per comprar un passatge i traslladar-me amb armes i bagatges a un indret tan propici.

El clima és entre plasent i fresquet, segons m’informa la Wiki, i la població actual no sobrepassa els tres-cents habitants. Tots són cristians, repartits desigualment entre els anglicans i els catòlics. Hi ha 80 famílies a l’illa i només vuit cognoms: Glass, Green, Hagan, Lavarello, Patterson, Repetto, Rogers i Swain. No seré jo el primer que parli del brou genètic incestuós.

Pel costat més cultural i digne de respecte, han dit o escrit sobre l’illa autors com Edgar Allan Poe, Jules Verne, Primo Levi o Patrick O’Brian. Ignoro si ho feren amb coneixement de causa. Crec recordar que també un “blue meanie” parlava de Tristan da Cunha a “Yellow Submarine”, la pel·lícula d’animació psicodèlica que The Beatles es van deixar fer l’any 67.

Amb tot el que antecedeix, crec que la recomanació a viatjar a Tristan és indiscutible. O és que no us agradaria ser ara mateix allà on no hi hagués ni relació cultural ni cobertura per cap d'aquests mòbils-polls ressuscitats que ocupen els caps més buits del congrés de telefonia dels collons que envaeix la ciutat?