Els del mig no són Merche Mar i Escamillo, més aviat Weaver i Turturro |
Poc ens pensàvem que el gènere cinematogràfic de l’epopeia bíblica, agònic ja a la dècada dels seixanta del segle passat i més mort ara que Charlton Heston, reviscolaria amb força durant aquest 2014. Va disparar primer Darren Aronofsky amb aquell “Noè” empeltat de Terra Mitja que almenys tenia la gran virtut que no sabies per on agafar-lo. Ara ataca Riddley Scott amb “Exodus: Gods and Kings” sobre la molt més problemàtica història del cabdill Moisès i la primera pregunta que em ve al cap és: a qui amb dos dits de front i amb quina intenció se li va acudir adaptar pel segle XXI un mite tan antic com repulsiu? Més avall oferiré algunes explicacions que justifiquen el projecte, almenys de cara a la taquilla; de moment em plantejaré una segona pregunta: per què la traducció del títol en castellà és “Exodus: dioses y reyes”? “Exodus”?, per l’amor de déu, acabarem parlant tots en guatxi-guatxi!
Com que se suposa que la història de Moisès és prou coneguda, els guionistes (en nombre de quatre i entre els quals figura el prestigiós Steve Zaillian) decideixen estalviar-nos els prolegòmens amb la canastreta al Nil i el bany de la filla del faraó; així que el film comença amb un Moisès adult (Christian Bale) germà de l’ànima de Ramsés II (Joel Edgerton), l’hereu imperial del tron egipci. Després d’una batalla amb els hittites que es mostra només per animar aquesta ensopida primera part de la pel·lícula, Moisès visita unes mines on els hebreus han sigut explotats des de fa quatre-cents anys i descobreix que ell també pertany a aquest llinatge d’esclaus. Es produeix a continuació una confusa escena dramàtica on apareixen un munt de dones que ningú havia tingut el gust de presentar-nos abans; suposadament són la mare putativa, la dida, la germana, la madrastra… Tant se val perquè no les tornarem a veure mai més; però em quedaré amb la recança de no ser millor lector de la Bíblia, ja que no hauré entès ni un borrall. Finalment, potser la història de Moisès no era tan coneguda com em pensava.
La qüestió és que el futur líder religiós acaba a l’exili sinaític i, enmig dels encants de la transhumància caprina, coneix la que serà la seva esposa Sèfora (María Valverde, en un paper totalment cosmètic). En aquesta part de la pel·lícula, Moisès rep missatges divins que l’insten a esdevenir l’alliberador dels 400.000 hebreus que malden sota el jou egipci, i acaba convertint-se en un terrorista reticent, però terriblement eficaç. O alguna cosa similar, perquè he de confessar que en aquest tram de la pel·lícula em vaig adormir; potser perquè els debats interns del personatge de Christian Bale, entre l’escepticisme i les intervencions divines, només conviden al tedi.
A més, en una decisió molt agosarada (i que no funciona gens ni mica), la veu de Déu, o la seva forma física, o l’àngel que la representa, s’encarna en un vailet de deu anys entre petulant i capriciós que, deixant de banda els seus parracs bíblics de color de gos com fuig, sembla extret d’una pel·lícula de Harry Potter. No és d’estranyar que Moisès no li acabi de fer gaire cas, i és que per fer de Jahvè el que apareixia a les velles pel·lícules de Cecil B. de Mille ho petava.
Sortosament els penosos 150 minuts del metratge s’animen en la seva última hora, quan arriba allò de les plagues amb les quals el déu dels jueus extorsionarà els egipcis. I aquí és on volíem arribar, perquè la veritable excusa per perpetrar “Exodus: Gods and Kings” no és altra que la de celebrar un festival d’efectes especials generats per ordinador. La cosa funciona prou bé tot i que aclapara tanta dimensió èpica i tant de rebombori musical per part d’Alberto Iglesias. El pas del Mar Roig me l’havia imaginat més gran, però les panoràmiques des del cel de multituds de píxels en forma humana en fuga per paisatges d’Almeria i Fuerteventura resulten terriblement convincents.
Lamentablement el guió intenta contemporitzar, tot oferint una visió el més realista possible de la història; per això les plagues (i fins i tot la separació de les aigües del Mar Roig) s’atribueixen a fenòmens purament naturals. I per això mateix, quan arriba la darrera plaga, la de la mort de tots els primogènits egipcis, la que no admet explicació racional, l’efecte és encara més devastador. Com s’exclama amb tota la raó el faraó davant de Moisès: quina mena de déu psicòpata adoreu? Francament, després de veure una pel·lícula com aquesta, una persona mínimament sensible no hauria de continuar creient en cap de les religions monoteistes que accepten el mite de Moisès com un dels seus fonaments.
Però no deixeu que m’encengui, que com ja he dit “Exodus” és la mera excusa per fer pirotècnia d’ordinador. D’element humà n’hi ha ben poc: Moisès i Ramsès són els seus únics personatges amb una mica de gruix i només Christian Bale se’n surt a mitges (sobretot quan va més brut i “grunge”), mentre que Joel Edgerton queda difuminat per culpa d’un excés d’eyeliner. Al seu voltant, una pila d’actors excel·lents (Sigourney Weaver, Ben Kingsley, John Turturro, Hiam Abbass) dilapiden el seu talent en un saldo limitat a dues frases per cap. I, perquè consti en acta, l’Aaron Paul de “Breaking Bad” no fa el paper d’Aaron, com semblaria pertocar-li, sinó el de Josuè. Tant se val, tots dos, són papers de merda.
L’elecció del repartiment ha reviscolat una vella reivindicació, la d’aspirar que en una producció sobre l’antic Egipte i els seus esclaus de l’Orient Mitjà, no tots els seus actors siguin anglosaxons d’ulls blaus. Només la palestina Abbass s’acosta al meu ideal de “biopic” bíblic, amb Valverde i Turturro com a mencions especials en qualitat de mediterranis. Com s’està veient aquests dies, el racisme a Estats Units és lluny de ser eradicat; i em fot que l’haguem de compartir a través d’aquestes produccions transversals tan mancades de talent de color.
A aquestes altures de la pel·lícula ja queda clar que Ridley Scott no té cap criteri per escollir els seus guions i que la seva única virtut és saber vestir-los el més apanyadament possible. Quan els seus guions es titulen “Blade Runner”, “Alien”, “Thelma & Louise”, o fins i tot “Gladiator”, el resultat pot ser memorable. En el cas que ens ocupa s’ha topat amb un pestinyo conflictiu i ple d’arítmies (l’últim acte conclou precipitadament, però sembla assegurar-nos que no hi haurà “Exodus 2: The Revenge”, el que sempre és un consol). Indigne fins i tot pel cine-club parroquial, si és que aquestes coses encara existeixen.
Com que se suposa que la història de Moisès és prou coneguda, els guionistes (en nombre de quatre i entre els quals figura el prestigiós Steve Zaillian) decideixen estalviar-nos els prolegòmens amb la canastreta al Nil i el bany de la filla del faraó; així que el film comença amb un Moisès adult (Christian Bale) germà de l’ànima de Ramsés II (Joel Edgerton), l’hereu imperial del tron egipci. Després d’una batalla amb els hittites que es mostra només per animar aquesta ensopida primera part de la pel·lícula, Moisès visita unes mines on els hebreus han sigut explotats des de fa quatre-cents anys i descobreix que ell també pertany a aquest llinatge d’esclaus. Es produeix a continuació una confusa escena dramàtica on apareixen un munt de dones que ningú havia tingut el gust de presentar-nos abans; suposadament són la mare putativa, la dida, la germana, la madrastra… Tant se val perquè no les tornarem a veure mai més; però em quedaré amb la recança de no ser millor lector de la Bíblia, ja que no hauré entès ni un borrall. Finalment, potser la història de Moisès no era tan coneguda com em pensava.
La qüestió és que el futur líder religiós acaba a l’exili sinaític i, enmig dels encants de la transhumància caprina, coneix la que serà la seva esposa Sèfora (María Valverde, en un paper totalment cosmètic). En aquesta part de la pel·lícula, Moisès rep missatges divins que l’insten a esdevenir l’alliberador dels 400.000 hebreus que malden sota el jou egipci, i acaba convertint-se en un terrorista reticent, però terriblement eficaç. O alguna cosa similar, perquè he de confessar que en aquest tram de la pel·lícula em vaig adormir; potser perquè els debats interns del personatge de Christian Bale, entre l’escepticisme i les intervencions divines, només conviden al tedi.
A més, en una decisió molt agosarada (i que no funciona gens ni mica), la veu de Déu, o la seva forma física, o l’àngel que la representa, s’encarna en un vailet de deu anys entre petulant i capriciós que, deixant de banda els seus parracs bíblics de color de gos com fuig, sembla extret d’una pel·lícula de Harry Potter. No és d’estranyar que Moisès no li acabi de fer gaire cas, i és que per fer de Jahvè el que apareixia a les velles pel·lícules de Cecil B. de Mille ho petava.
Sortosament els penosos 150 minuts del metratge s’animen en la seva última hora, quan arriba allò de les plagues amb les quals el déu dels jueus extorsionarà els egipcis. I aquí és on volíem arribar, perquè la veritable excusa per perpetrar “Exodus: Gods and Kings” no és altra que la de celebrar un festival d’efectes especials generats per ordinador. La cosa funciona prou bé tot i que aclapara tanta dimensió èpica i tant de rebombori musical per part d’Alberto Iglesias. El pas del Mar Roig me l’havia imaginat més gran, però les panoràmiques des del cel de multituds de píxels en forma humana en fuga per paisatges d’Almeria i Fuerteventura resulten terriblement convincents.
Lamentablement el guió intenta contemporitzar, tot oferint una visió el més realista possible de la història; per això les plagues (i fins i tot la separació de les aigües del Mar Roig) s’atribueixen a fenòmens purament naturals. I per això mateix, quan arriba la darrera plaga, la de la mort de tots els primogènits egipcis, la que no admet explicació racional, l’efecte és encara més devastador. Com s’exclama amb tota la raó el faraó davant de Moisès: quina mena de déu psicòpata adoreu? Francament, després de veure una pel·lícula com aquesta, una persona mínimament sensible no hauria de continuar creient en cap de les religions monoteistes que accepten el mite de Moisès com un dels seus fonaments.
Però no deixeu que m’encengui, que com ja he dit “Exodus” és la mera excusa per fer pirotècnia d’ordinador. D’element humà n’hi ha ben poc: Moisès i Ramsès són els seus únics personatges amb una mica de gruix i només Christian Bale se’n surt a mitges (sobretot quan va més brut i “grunge”), mentre que Joel Edgerton queda difuminat per culpa d’un excés d’eyeliner. Al seu voltant, una pila d’actors excel·lents (Sigourney Weaver, Ben Kingsley, John Turturro, Hiam Abbass) dilapiden el seu talent en un saldo limitat a dues frases per cap. I, perquè consti en acta, l’Aaron Paul de “Breaking Bad” no fa el paper d’Aaron, com semblaria pertocar-li, sinó el de Josuè. Tant se val, tots dos, són papers de merda.
L’elecció del repartiment ha reviscolat una vella reivindicació, la d’aspirar que en una producció sobre l’antic Egipte i els seus esclaus de l’Orient Mitjà, no tots els seus actors siguin anglosaxons d’ulls blaus. Només la palestina Abbass s’acosta al meu ideal de “biopic” bíblic, amb Valverde i Turturro com a mencions especials en qualitat de mediterranis. Com s’està veient aquests dies, el racisme a Estats Units és lluny de ser eradicat; i em fot que l’haguem de compartir a través d’aquestes produccions transversals tan mancades de talent de color.
A aquestes altures de la pel·lícula ja queda clar que Ridley Scott no té cap criteri per escollir els seus guions i que la seva única virtut és saber vestir-los el més apanyadament possible. Quan els seus guions es titulen “Blade Runner”, “Alien”, “Thelma & Louise”, o fins i tot “Gladiator”, el resultat pot ser memorable. En el cas que ens ocupa s’ha topat amb un pestinyo conflictiu i ple d’arítmies (l’últim acte conclou precipitadament, però sembla assegurar-nos que no hi haurà “Exodus 2: The Revenge”, el que sempre és un consol). Indigne fins i tot pel cine-club parroquial, si és que aquestes coses encara existeixen.
Kingsley diu dues frases i passa per caixa |
Uf, una entrada al cinema que m'estalvio...
ResponEliminaDe tant en tant m'oblido que sóc pacifista i m'agrada metrallar incompetents.
EliminaI no facis comèdia, Galde, que tu ja no vas al cinema.
EliminaNomés Charlton Heston és Moises com Victor Mature serà sempre Samsó. Gràcies per la crònica però ja no pe4nsava anar-hi.
ResponEliminaCharlton Heston, fusta de líder!
EliminaA la versió de Heston jo anava a favor de Yul Brinner, però com diu la Glòria, Moises sempre serà Heston i per això conservo l'àlbum de cromos emblemàtica que em va costar molt d'acabar. Recordo també una peli de por amb el gran Price on anava matant tothom seguint el sistema de les plagues d'Egipte, ens agradi o no la cosa encara fornirà material per a més versions.
ResponEliminaSí, el génere de terror li escau molt més a aquestes plagues.
Eliminaotra peli ,que ni de penitencia¡
ResponEliminaJa, ja, Pilar, yo la veo pintadita para Semana Santa. Con diez padresnuestros.
Elimina