Bomer i Ruffalo en dies de vi i roses |
Vist l’èxit teatral de “The Normal Heart”, el pas lògic següent hauria sigut adaptar la peça a la gran pantalla, però el projecte romangué durant dècades embrollat en aquesta selva de conflictes d’interessos que ha esdevingut Hollywood. Males llengües culpen Barbra Streisand, que n’havia adquirit els drets, de ser la primera responsable d’aquesta postergació. Finalment (i n’ignoro els motius de l’alliberament de drets), l’any passat la nostra estimada HBO va aconseguir desencallar el projecte i “The Normal Heart” esdevingué una pel·lícula ideada per a la televisió i estrenada el 25 de maig de 2014 sota un clima d’aprovació majoritària.
Sens dubte el telefilm respirava qualitat (o calers) pels quatre costats: Brad Pitt produïa, el propi Kramer firmava el guió i en el poblat repartiment figuraven actors de primera divisió com Julia Roberts, Mark Ruffalo o Alfred Molina, actors de físic esplendent com Taylor Kitsch, Matt Bomer o Jonathan Groff (i de nou Mark Ruffalo) i també l’actor més ben pagat actualment a la televisió: el Jim Parsons de “The Big-Bang Theory”. Es va discutir fútilment (però amb vivesa) si calia que els personatges homosexuals fossin personificats per actors en sintonia amb la tendència. La resposta més raonable fou ignorar de quin peu coixejava cadascú; així que Mark Ruffalo passà una vegada més el control de qualitat.
Potser l’elecció més discutible va ser la del director Ryan Murphy, l’autor darrere de la molt truculenta “American Horror Story”. D’ell s’hereten algunes escenes dramàtiques rodades torturadament com si es tractés d’un film de terror o una decisió formal tan marciana com la de presentar un flash-back com si fos el vídeo publicitari d’una sauna. Possiblement la presència de Murphy no afavoreix gaire el resultat, però afortunadament tampoc l’enfonsa.
Sens dubte el telefilm respirava qualitat (o calers) pels quatre costats: Brad Pitt produïa, el propi Kramer firmava el guió i en el poblat repartiment figuraven actors de primera divisió com Julia Roberts, Mark Ruffalo o Alfred Molina, actors de físic esplendent com Taylor Kitsch, Matt Bomer o Jonathan Groff (i de nou Mark Ruffalo) i també l’actor més ben pagat actualment a la televisió: el Jim Parsons de “The Big-Bang Theory”. Es va discutir fútilment (però amb vivesa) si calia que els personatges homosexuals fossin personificats per actors en sintonia amb la tendència. La resposta més raonable fou ignorar de quin peu coixejava cadascú; així que Mark Ruffalo passà una vegada més el control de qualitat.
Potser l’elecció més discutible va ser la del director Ryan Murphy, l’autor darrere de la molt truculenta “American Horror Story”. D’ell s’hereten algunes escenes dramàtiques rodades torturadament com si es tractés d’un film de terror o una decisió formal tan marciana com la de presentar un flash-back com si fos el vídeo publicitari d’una sauna. Possiblement la presència de Murphy no afavoreix gaire el resultat, però afortunadament tampoc l’enfonsa.
Julia Roberts sap el pa que s'hi dóna |
El més sorprenent és que a l’adaptació que ha fet el propi Larry Kramer és difícil detectar-hi l’origen teatral, ja que (apart d’estar molt “airejada”) se centra molt més en la crònica de l’avanç de la malaltia que en el desenvolupament i la interrelació dels personatges. Especialment la primera part té molt més del dia a dia de la crisi sanitària i de les seves derivacions polítiques i només cap al final es prem l’accelerador en direcció al drama lacrimogen, o sigui que s’aconsella fer acopi de mocadors. En general els actors estan força o molt bé. Mark Ruffalo, obvi alter ego de Kramer, fa el protagonista, un personatge una mica antipàtic per la seva intransigència i la manca de diplomàcia, però a qui se li regala un gran “solo” dramàtic. També gaudeixen d’una gran escena de lluïment Joe Mantello, l’únic de l’elenc que ja havia representat l’obra en teatre, i Julia Roberts com a metgessa poliomielítica erigida en mare coratge de gais i assimilats. Matt Bomer, malgrat el seu físic espectacular i l’estratagema tramposa de perdre vint quilos per fer-se el malalt, demostra que darrera de totes aquestes superficialitats hi ha un actor a tenir en compte.
Sense acabar de ser rodó, el telefilm “The Normal Heart” mereix ser vist, encara que només sigui per raons didàctiques, com un fragment d’història contemporània recent, tot i que una mica escorada als personalismes de l’autor que ara han perdut gran part del seu sentit. Hauria sigut molt més útil trenta anys enrere, quan el seu contingut polític (recordem que llavors els llavis del president Reagan encara no havien pronunciat ni una sola vegada la paraula AIDS) exigia amb fúria que s’abordessin problemes que estaven al carrer. Retrospectivament penso que altres obres cinematogràfiques de ficció han reflectit millor la crisi de la sida, com ara “And the Band Played On” (des d’un punt de vista periodístic) o “Longtime Companion” (en forma més melodramàtica).
Sense proposar-m’ho, només perquè he vist la pel·lícula fa quatre dies, aquesta entrada ha coincidit amb el Dia Mundial de la Sida. Em pregunto si per això hauré d’afegir un últim missatge entre vindicatiu i profilàctic. Com a perjudicat només se m’acut confirmar que l’únic perill que heu de témer és el de la ignorància. I el dels prejudicis que comporta.
Sense acabar de ser rodó, el telefilm “The Normal Heart” mereix ser vist, encara que només sigui per raons didàctiques, com un fragment d’història contemporània recent, tot i que una mica escorada als personalismes de l’autor que ara han perdut gran part del seu sentit. Hauria sigut molt més útil trenta anys enrere, quan el seu contingut polític (recordem que llavors els llavis del president Reagan encara no havien pronunciat ni una sola vegada la paraula AIDS) exigia amb fúria que s’abordessin problemes que estaven al carrer. Retrospectivament penso que altres obres cinematogràfiques de ficció han reflectit millor la crisi de la sida, com ara “And the Band Played On” (des d’un punt de vista periodístic) o “Longtime Companion” (en forma més melodramàtica).
Sense proposar-m’ho, només perquè he vist la pel·lícula fa quatre dies, aquesta entrada ha coincidit amb el Dia Mundial de la Sida. Em pregunto si per això hauré d’afegir un últim missatge entre vindicatiu i profilàctic. Com a perjudicat només se m’acut confirmar que l’únic perill que heu de témer és el de la ignorància. I el dels prejudicis que comporta.
No sé si el final de la pel·lícula tant lacrimògen pot estar bé o no però el final del teu apunt és genial.
ResponEliminaDe fet avui ha sortit una notícia que cada dia dues persones a Catalunya queden contengiades de SIDA. Potser si que encara cal veure aquesta pel·lícula i conscienciar més sobre la profilaxis.
Galde, a aquestes altures la gent es contamina només per pura ignorància o per mala fe. I començo afavorir la segona.
ResponEliminaMolt interessant. Penso que l'Streisand va comprar l'obra per tenir-a captiva atès que quan va saber que el seu fill era gay va tenir un gran disgust. Ara ja ho sap quasi tothom
ResponEliminaBé, tots són especulacions que fa la meva ment emmetzinada.
Bona Nit, Allau.
Una mica emmetzinada sí que tens la ment. No t'ho tindré en compte, perquè aquestes coses s'ha descobert que passen a les millors famílies.
EliminaFins i tot a can Gould-Streisand.
EliminaJo no sabia que la Streissand tenia un fill.
ResponElimina"Com a perjudicat només se m’acut confirmar que l’únic perill que heu de témer és el de la ignorància. I el dels prejudicis que comporta." senzillament perfecte final per l'escrit. Nomès que segueix havent-hi molta ignorancia i prejudicis.
Fixa't que he escrit 'Jo no sabia que la Streissand tenia un fill.', perquè a mi que carall m'ha d'importar si aquest fill de la Srteissand hosomosexual, bisexual o heterosexual, si és que hi ha algu que sigui només heterosexual.
D'acord, Francesc, però aquests detalls sempre afegeixen un picant a les especulacions sobre les accions de la seva mare.
EliminaM'has convençut. La poso a la llista, compta que la veuré a principis del 2016.
ResponEliminaMolt bé, i mentrestant sexe segur!
EliminaVols dir que tinc sexe assegurat o que tingui sexe amb seguretat? XD
EliminaEp, no he dit "sexe, segur!"
Elimina