Miralls de l’ànima

Segona pel·lícula de pintors del cap de setmana, encara que comparar William Turner amb Margaret Keane sona quasi a sacrilegi. Tim Burton narra a “Big Eyes” la història veritable d’aquesta pintora americana que durant anys va crear a l’ombra del seu marit, el qual s’ocupava de la comercialització dels quadres mentre se n’adjudicava l’autoria sota l’excusa que ningú no compra les pintures fetes per una dona. El cas, que pot fer reflexionar sobre com ha canviat la consideració de la condició femenina des dels anys 50 del segle XX, és curiós però no sembla suficient per construir un film consistent; almenys el guió de Scott Alexander i Larry Karaszewski (que ja havien col·laborat amb Burton a la genial “Ed Wood”) sembla tan mancat de propòsit com de força.

L’única raó per la qual Burton pot haver-se interessat per aquesta història és pel caràcter de l’obra de Keane, plena de vailets tristos d’ulls enormes i llefiscosos, una apoteosi del kitsch que durant uns anys va captivar el gust de l’americà mitjà. Però el director no ha sabut portar aquest món mòrbid al seu territori i firma potser la seva pel·lícula menys personal, plena de llum i colors pop gentilesa de la fotografia de Bruno Delbonnel. Fins i tot el muntatge musical amb cançó de Lana del Rey inclosa al bell mig del film no em podria semblar menys característic del Burton que tots coneixem.

Amy Adams, una actriu que habitualment m’encanta, fa de Margaret Keane, un paper malauradament passiu i de vida interior ignota, poc hi pot fer. Christoph Waltz, com el seu manipulador marit, sobreactua de forma progressivament molesta en detriment de la pel·lícula. La resta d’actors —Danny Huston, Jason Schwatzman, Terence Stamp, Jon Polito— tenen molt poc paper i, en general, una funcionalitat dubtosa.

“Big Eyes”, sense ser exactament desagradable, acaba deixant un pòsit insuficient i la certesa que en algun dels seus racons s’amaga una pel·lícula infinitament millor. La contemplació continuada dels quadres de la senyora Keane tampoc ajuden a fer més agradable el visionat; més aviat el contrari.