Perill: vida salvatge

Ran del desgraciat incident en el qual una persona pertorbada va introduir-se en el recinte dels lleons del zoo de Barcelona, el seu director va admetre que caldria reforçar les seves mesures de seguretat, motivat potser perquè quan passen fets d’aquest tipus els responsables han de fer com si estiguessin per la feina d’evitar-los. Són evitables tots els accidents? Per descomptat que no, i crec que el zoo ja fa prou si aconsegueix que no hi hagi possibilitat que les bèsties fugin de les gàbies i que els visitants no puguin caure al fos de les feres per accident. Anar més enllà fins a preveure comportaments suïcides obligaria a blindar tot el parc i perjudicaria l’experiència del visitant mitjà. Seria una mica com si, per protegir els vianants, es posessin valles a totes les voreres.

D’uns anys ençà la tendència que impera assumeix que el públic som idiotes immadurs amb el senderi d’un infant de bolquers i que és el deure de les diverses administracions vetllar per la nostra seguretat, com pares amatents. M’hi ha fet pensar (i riure) una carta que publicava ahir La Vanguardia i que firmava la senyora Nerea Peláez:

Nos encontrábamos en el Coll de Can Maçana (Montserrat) cuando una serpiente picó a nuestra perra, Salsa. La llevé de urgencia al hospital Ars Veterinària de Barcelona. Nos informaron de que hay dos tipos de serpientes venenosas en Montserrat: la serpiente verde, cuyo efecto es parecido al de una avispa, con inflamación en la zona y debilidad pero que se supera, y la víbora negra, la que picó a Salsa. Los pronósticos no eran buenos, la víbora es venenosa y actúa rápido en la sangre.

Quiero anunciar a los ciudadanos y montañistas de que hay serpientes venenosas en Montserrat. Denuncio la falta de información del peligro que conlleva para las familias, niños y animales que haya este tipo de serpientes venenosas en el parque natural.

Desconec de quin esterilitzat barri residencial ha sortit la senyora Peláez i quins són els seus coneixements de la fauna salvatge d’aquesta bonica terra que l’acull (sospito que deuen ser escassos), però algú l’hauria d’informar que, malgrat que de vegades brilli el sol i la vegetació es mostri verda i ufana, no es troba al món dels Teletubbies. Que a Catalunya hi ha escurçons negres més enllà de TV3, i escorpins i altres artròpodes metzinosos, i bolets tòxics, baies no mengívoles i herbes urticants, que saltar un barranc de cinquanta metres sol ser letal, que els polítics frustren de forma cíclica, i que els pocs óssos que hi ha al Pirineu gens s’assemblen a Winnie the Pooh. ¿O potser pretén la senyora Peláez que cada escurçó del país vingui acompanyat d’un mosso d’esquadra que agiti una bandereta vermella al seu costat? Els escurçons que he consultat, tots estan d’acord i diuen que no.

Ja de passada, vull denunciar el perill que representen per a rèptils i monjos (em sents Caballé?) totes les "familias, niños y animales" que es passegen per la Catalana Serra els caps de setmana.