 |
| Òrix blanc |
De tant en tant em perdo per la ciutat i acabo on no deuria. Com per exemple al parc zoològic de Barcelona. En realitat volia visitar el territori de la Ciutadella a fons, 1714 inclòs, i en especial la seva estàtua del mamut, una obsessió que em persegueix des de la infantesa potser per simpatia envers les espècies extintes. Però, com ja he dit, m’he trobat al carrer Wellington a les portes del zoo i no he pogut resistir la temptació de visitar-lo, especialment quan calia pensar que el parc oferiria una experiència totalment solitària un matí de dimecres de febrer.
Res més lluny de la realitat, perquè els turistes són pertot arreu, i allà on ells no arriben hi són presents els grups escolars, sorollosos i exasperants. A més, malgrat l’elevat preu de l’entrada, mig parc està en obres i la promesa de futures instal·lacions de categoria ha deixat la meitat dels seus llogaters fora de l’abast de la visita.
Encara així el fet d’haver vingut sol em permet administrar-me el temps al meu aire i fer una repassada més exhaustiva de l’habitual. No crec equivocar-me si afirmo que és la primera vegada a la vida que assisteixo a l’espectacle dels dofins i, encara que recentment han aparegut a la premsa notícies de maltracte en altres delfinaris, el show d’aquí té com a mínim una pàtina molt didàctica. Sé que m’enganyo en descobrir en aquests cetacis una alegria i un entusiasme que només són lectures antropomòrfiques d’unes ments que no entenem, però no puc evitar que se’m posin els ulls vidriosos per l’emoció.
És el permanent sentiment agredolç de les visites al zoo que et fan qüestionar sobre el dret que tenim a privar de llibertat tota aquesta colla de bèsties. La sensació no sempre és igual de punyent: un caiman endormiscat o un estàtic insecte-pal no solen traspuar cap sensació de confinament. Però en la majoria d’espècies, i de forma més palesa en el cas dels grans simis, la confrontació arriba a ser dolorosa. Sobretot quan veus com riuen els manobres per l’infant goril·la que es pica el pit i alça els braços com un milhomes.
Esclar que els zoos fan una gran tasca en la protecció i reproducció d’espècies amenaçades, com ara el pobre dragó de Komodo, condemnat a viure a una de les illes més galdoses de l’arxipèlag indonesi (ho dic de primera mà). Hi ha fins i tot espècies que s’han extingit en estat salvatge, però que han sobreviscut gràcies als parcs zoològics. Aquí a Barcelona tenim entre d’altres l’exemple de l’òrix blanc o el cérvol del Pare David. ¿Podria fer-se aquesta tasca de conservació sense necessitat d’exhibir els animals? Possiblement sí, però segurament seria molt més cara: en certa manera la seva supervivència depèn de la falta d’intimitat.
I acabo amb una nota positiva. En una gàbia hi ha un minà comú, ocell negre d’ulleres taronja, de la família dels estornells. Prové de l’Índia i és famós per la seva perfecta vocalització humana. El saludo amb un “hola!” i em respon amb un “hola, guapo!” Quan m’aparto, em diu “adéu!” La immersió lingüística comença a funcionar.
Res més lluny de la realitat, perquè els turistes són pertot arreu, i allà on ells no arriben hi són presents els grups escolars, sorollosos i exasperants. A més, malgrat l’elevat preu de l’entrada, mig parc està en obres i la promesa de futures instal·lacions de categoria ha deixat la meitat dels seus llogaters fora de l’abast de la visita.
Encara així el fet d’haver vingut sol em permet administrar-me el temps al meu aire i fer una repassada més exhaustiva de l’habitual. No crec equivocar-me si afirmo que és la primera vegada a la vida que assisteixo a l’espectacle dels dofins i, encara que recentment han aparegut a la premsa notícies de maltracte en altres delfinaris, el show d’aquí té com a mínim una pàtina molt didàctica. Sé que m’enganyo en descobrir en aquests cetacis una alegria i un entusiasme que només són lectures antropomòrfiques d’unes ments que no entenem, però no puc evitar que se’m posin els ulls vidriosos per l’emoció.
És el permanent sentiment agredolç de les visites al zoo que et fan qüestionar sobre el dret que tenim a privar de llibertat tota aquesta colla de bèsties. La sensació no sempre és igual de punyent: un caiman endormiscat o un estàtic insecte-pal no solen traspuar cap sensació de confinament. Però en la majoria d’espècies, i de forma més palesa en el cas dels grans simis, la confrontació arriba a ser dolorosa. Sobretot quan veus com riuen els manobres per l’infant goril·la que es pica el pit i alça els braços com un milhomes.
Esclar que els zoos fan una gran tasca en la protecció i reproducció d’espècies amenaçades, com ara el pobre dragó de Komodo, condemnat a viure a una de les illes més galdoses de l’arxipèlag indonesi (ho dic de primera mà). Hi ha fins i tot espècies que s’han extingit en estat salvatge, però que han sobreviscut gràcies als parcs zoològics. Aquí a Barcelona tenim entre d’altres l’exemple de l’òrix blanc o el cérvol del Pare David. ¿Podria fer-se aquesta tasca de conservació sense necessitat d’exhibir els animals? Possiblement sí, però segurament seria molt més cara: en certa manera la seva supervivència depèn de la falta d’intimitat.
I acabo amb una nota positiva. En una gàbia hi ha un minà comú, ocell negre d’ulleres taronja, de la família dels estornells. Prové de l’Índia i és famós per la seva perfecta vocalització humana. El saludo amb un “hola!” i em respon amb un “hola, guapo!” Quan m’aparto, em diu “adéu!” La immersió lingüística comença a funcionar.
 |
| Minà comú |
Genial visita i comentari d'aquesta instal·lació de la que, com molt bé dius, no sabem què fer-ne!
ResponEliminaEn el fons sóc partidari de mantenir-la, per les bones estones que ens ofereix.
EliminaLa relació amb els zoològics serà sempre ambigua: és difícil apartar la mirada infantil. D'altra banda, hi ha molta hipocresia sobre el maltracte animal. Hi ha qui s'escandalitza pels zoològics i els circs i no diu res sobre els animals domèstics. Un ocell tancat en una gàbia és més depriment que un lleó rascant-se els ous, cosa que fa tant al zoo i com a la sabana.
ResponEliminaM'has fet enveja amb aquesta matinal zoològica relaxada.
Sí, els lleons mascles amb aquesta vocació de pensionistes que tenen no deuen trobar la menor diferència.
EliminaDoncs a mi m'agrada el zoo. Sí, amb tots els blablablàs possibles, però, ara mateix, fan una tasca encomiable de reproducció d'espècies en perill d'extinció i fa quatre dies ningú s'escandalitzava que en una benzinera tinguessin un lleó en una gàbia "hetxurada". I, a més, tinc grans records de la meva infantesa i de la dels meus fills. Una altra història són les qüestions pressupostàries i les decisions polítiques.
ResponEliminaI un mico al terrat de can Jorba!
Elimina