Dolça Ladònia, pàtria del meu cor

Me n’acabo d’assabentar avui i és massa bo per no compartir-ho. Aquests dies s’ha parlat molt de l’humorista suec Lars Vilks, autor d’uns dibuixos de Mahoma que ja li han costat dos atemptats fallits per part d’extremistes islàmics. Però no penso entrar en qüestions tan espinoses, quan la personalitat de Vilks —que també és doctor en filosofia, artista conceptual i molt amant de la conya, com aviat es veurà— té facetes molt més inspiradores per a mi com és la d’haver creat l’any 1996 la micronació de Ladònia.

Tot va començar l’any 1980, quan Lars Vilks va construir un parell d’escultures en un paratge del sud-oest de Suècia. “Nimis” (“massa” en llatí) era un conjunt d’estructures creades a partir de 75 tones de fustes que havien dut les marees, mentre que “Arx” (“fortalessa” en llatí) estava feta de pedres amuntegades. Com que les peces estaven situades en un indret bastant remot, no foren descobertes fins dos anys després de haver estat erigides, i com que aquest indret formava part de la Reserva Natural de Kullaberg, tot seguit la maquinària de l’administració es va posar en marxa per forçar el desmantellament de les escultures. Dels plets i les escaramusses legals Vilks en va sortir teòricament perdedor, però entre apel·lacions i altres tècniques dilatòries el cert és que les escultures encara s’alcen al seu emplaçament original i atrauen uns 40.000 turistes anuals.

No ho confonguéssim: "Nimis" no és el 'namés' de la Sánchez Camacho.

No tanta sort va tenir “Omphalos” una columna de pedra i ciment de 1,61 metres d’alçada i una tona de pes, erigida l’any 1999. Encara que no estava provat que Vilks en fos l’autor, se li va ordenar que la demolís. L’artista va proposar fer-la detonar el deu de desembre de 2001 en celebració del centenari dels premis Nobel. Mentrestant l’havia venuda a un altre artista, que se l’endugué amb un vaixell grua. Posteriorment Vilks sol·licità al govern local permís per erigir un memorial al lloc on s’havia alçat “Omphalos”. El permís li fou concedit sempre que l’altura del projecte no superés els vuit centímetres. Acceptades les condicions, el monument fou inaugurat amb solemnitat el 27 de febrer de 2002. Sembla que resulta una mica difícil de localitzar.

Però tornem a Ladònia, la micronació que es va inventar Vilks en un moment de rebequeria per blindar les seves obres d’art. El nom prové de Ladon el drac de la mitologia grega que vigilava les pomes d’or del jardí de les Hespèrides i que segurament també estarà encarregat de guardar “Nimis” i “Arx”. Nomenada oficialment com Reial República de Ladònia, compta amb dos caps d’estat, una monarca vitalícia que transmet el seu càrrec hereditàriament i un president de la república escollit cada tres anys. L’actual monarca viu a Chicago i s’anomena Carolyn I, mentre que el president és Christopher Matheoss, un humà del Partit Monàrquic Republicà, precisió gens redundant atès que en temps recents un parell de sabates ocupà la presidència de la república.

El govern està constituït per ministeris d’atribucions ben pintoresques: hi ha el Ministeri d’Ofensa (finalment!), el Ministeri del Temps i les Llames i el Ministeri de la Literatura Romàntica Brasilera i les Cordes d’Estendre la Roba. A l’hora de la veritat és el propi Vilks qui, com a secretari d’estat, s’ocupa del dia a dia del país (que no crec que sigui gaire estressant). L’extensió de Ladònia és un quilòmetre quadrat i la seva capital, Wotan City. Els idiomes oficials són l’anglès, el suec, el llatí, el noruec, el danès, el finès, l’alemany i el francès.

Voleu símbols nacionals? El lema de Ladònia és “Suum Cuique”, o sigui “A cadascú el que és seu”. La bandera consisteix en una creu nòrdica verda sobre un fons del mateix color: només els gairebé invisibles repunts esquiven la monocromia. D’himnes nacionals n’hi ha dos; el més convencional és un poema tonal del ministre de sanitat Toomas Mathiesen, però jo prefereixo el compost per Greve Jan Lothe von Eriksen i que sona exactament igual a com sona una pedra llençada a l’aigua. La moneda del país és l’Örtug, equival de forma prou aproximada a l’euro, i presenta en els seus bitllets l’efígie del factòtum Vilks.
 

Un vist i no vist de la bandera

L’obtenció de la nacionalitat ladoniana és gratuïta i només requereix una petició per escrit. A principis de l’any 2008 el país comptava amb 14.299 ciutadans; tots ells habitaven fora de les seves fronteres. Entre els més intrigants de tots ells, els 4.000 pakistanesos a la recerca de refugi polític.

Encara que només sigui per fer múscul, des del primer dia Ladònia té la guerra declarada a Suècia i a San Marino (la que fou possiblement la primera micronació de la història). M’entretenen molt aquestes històries. Tant de bo algú se n'inventés de similars cada dia.