La hiena emprenedora

“Nightcrawler” és aquella mena de films que tant m’agrada descobrir, on hi conflueixen la bona factura, l’entreteniment, una petita dosi de crítica social i alguns detalls que conviden a pensar. Primera pel·lícula del veterà guionista Dan Gilroy, que aquí dirigeix i firma el guió, “Nightcrawler” es percep de seguida com una obra molt pensada, possiblement preparada durant llarg temps i per això mateix inusitadament sòlida.

Al principi del film trobem Lou Bloom (Jake Gyllenhaal) venent peces de metall robat, tot intentant buscar-se la vida a la nit de Los Angeles. En passar prop d’un accident automobilístic descobreix un equip de filmadors freelance que estan fent un vídeo per oferir-lo a la cadena de televisió que pagui millor. Lou es fa amb una càmera i una ràdio que intercepta la freqüència de la policia i comença a pentinar la nit a la recerca de successos sanguinaris. Aviat s’aliarà amb una directora d’informatius poc escrupolosa (Rene Russo) d’una de les cadenes més sensacionalistes de la ciutat. L’ambició de Lou per aconseguir notícies cada vegada més escandaloses tindrà conseqüències difícils de preveure.

Al seu nivell més superficial “Nightcrawler” és una àcida mirada sobre la insaciable sed de sang dels mitjans de comunicació (i, de retruc, la dels seus espectadors), una mirada més aviat superficial i que directors com Billy Wilder o Sidney Lumet ja havien explorat abans amb més perspicàcia. Més interessant sembla el retrat d’un capitalisme salvatge, establert al seu nivell més primari a partir de la figura de l’emprenedor fet a si mateix, el qual a l’hora de crear una empresa el primer que fa és buscar-se un becari que treballi per amor a l’art.

Però la sàtira assoleix el seu punt culminant en el personatge de Jake Gyllenhaal, un home sense estudis, que tot ho ha après a internet, i s’expressa amb l’asèptica i falsament profunda prosa dels manuals d’autoajuda empresarial. L’actor, amb un rostre de creixent ductilitat sociopàtica, crea sense aparent esforç un monstre amb els objectius clars i l’empatia perduda en combat. Amb tota seguretat el paper de Lou Bloom constitueix el punt culminant de la seva apreciable carrera i no li escatimaré una comparació amb el Travis Bickle de “Taxi Driver”.

La resta d’actors, sense oportunitat per brillar a la mateixa alçada, almenys no desentonen. Apart de Rene Russo, a qui feia temps que no vèiem (i que resulta que fa vint anys que està casada amb el director), hi surt Bill Paxton com a reporter freelance i Riz Ahmed com el becari ingenu que s’emporta totes les bufetades. La fotografia de Robert Elswit (un figura que acostuma a treballar amb Paul Thomas Anderson) salta a la vista per la seva excepcional bellesa: mai la nit urbana ha sigut retratada de forma tan nítida, lluminosa i amb colors tan cítrics. I que ben il·luminats estan tots els ulls! Sembla que sigui una qüestió de no res, però fixeu-vos en les pupil·les de Jake Gyllenhaal durant tota la funció i aprengueu una o dues coses sobre tècnica cinematogràfica.

“Nightcrawler” comença parsimoniosa, però intrigant, i acaba amb uns vint minuts de “thriller” trepidant, filmats de forma impecable. No conec ningú a qui no li hagi agradat. O sigui que està destinada a satisfer tota mena de públics. Regaleu-vos-la.